La profecia 2013. Francesc Miralles

Quan vaig llegir "El quart Reich" el vaig considerar un llibre que començava bé i s'anava perdent mica a mica i que no seria un llibre que recomanaria. No passa res si el llegeixes però tampoc et perds res si no ho fas.

Però va el senyor i situa el llibre a Girona, on varem viure cinc anys amb la Mireia i com que tampoc havia estat tant dolent me'l varen regalar per Sant Jordi (recomanat entre els llibres que sabien que em podien regalar).

El resultat és idèntic que el llibre d'abans. No passa res si el llegiu. La idea pot ser bona però es va perdent a mida que avança el llibre. No us el recomano però tampoc us diré que no el llegiu.

Si teniu un d'aquells moments que costa més llegir, que els llibres no avancen, que la més mínima qüestió se'ns torna incomprensible, és el llibre adequat. Però abans que aquest us diria que n'agafessiu algun altre com el d'en Carlos Ruiz Zafón

El juego del ángel. Carlos Ruiz Zafón

Per posar-nos en situació comentar-vos que "L'ombra del vent" va ser un llibre que em va encantar. A partir d'aquí vaig comprar el llibre el mateix dia que va sortir, en castellà tot i que al cap de res sortiria en català (per defecte si puc triar entre els dos idiomes agafo el català), però no volia esperar. Òbviament no sóc objectiu per analitzar ara aquest altre llibre.

Vaig començar el llibre tot just comprar-lo i en una setmana ja el tenia llegit. Això ve provocat perquè és molt ràpid de llegir, tot i que tingui moltes pàgines són pàgines ràpides de llegir, lletra molt grossa i espaiats amples, però també perquè t'enganxa molt i molt. Potser ja no tindrà l'impacte que va tenir l'ombra del vent quan tots ens anàvem dient que el llegíssim, que era tant bo; ara ja se n'ha encarregat la publicitat de fer-ho però no per això, per ser un llançament tant comercial l'hem de menystenir. Comences el llibre i quan te n'adones ja ets a la meitat i només et queda acabar per entendre-ho (o no) tot.

I així va començar tot...

En el blog de Diari sobre Pedals vaig veure un disseny que em va agradar i quan vaig llegir la iniciativa encara em va agradar més. Es tracta de salvar el nostres blogs. Tal i com mostra el dibuix els comentaris són essencials per la supervivència d’un blog.

Apa ara explicaré un conte:

Aquest blog en el que ara sou va néixer sense voluntat de continuïtat.Era l’agost, en Martí treballava i jo tenia la perspectiva d’un agost llarg a casa amb molt temps lliure. Com que sóc remeneta de mena, vaig voler saber que era això dels blogs i vaig crearun blog per la família ( tancat i sense visualització pública) . Això però era una mica rotllo per fer proves i en vaig crear un altre per fer –les. Per això aquest nom tant estrany; perquè és un altre invent del meus. En resum que em vaig posar a fer proves sense cap pretensió, només la de distreure’m però alguna cosa havia d’escriure. Utilitzava la Joana com a tester i la feia mirar cad

a vegada que provava alguna cosa nova. Així doncs aquí teniu el primer post.

Però mira quina casualitat que un dia va aparèixer això al blog:

Anna ha dit...

espero que la prova tingui continuïtat! ens llegim si la segueixes.

19 / agost / 2007 21:22

Això, el comentari d’una persona desconeguda va fer que el blog anés seguint i fins ara. Sense el comentari de l’Anna possiblement hagués acabat la prova, hagués tancat el blog i m’hauria perdut moltes coses interessants . Així doncs: deixeu comentaris quan volteu, podeu salvar un blog. Us poso el link de SOB, per si voleu baixar-vos el disseny.

El mestre de l' innocència. Tracy Chevallier

Amb El mestre de d’innocència Tracy Chevallier ens transporta al Londres del SXVIII. Com en totes les seves novel·les , utilitza personatges petits i històries petites per dibuixar-nos una època i algun personatge il·lustre. En aquest cas , William Blake.

Sovint els protagonistes de les seves històries són nens o pre-adolescents que ens permeten endinsar-nos a un món que ens és desconegut. Famílies que s’han de traslladar, nens que s’han adaptar a una nova realitat, personatges, imatges i sentiments que ens permeten recrear un món que ja no hi és. Els personatges ens condueixen com agafats de la mà a través de la història i ens van explicant un context , un moment i un personatge sense oblidar el fil argumental que és la relació entre personatges, les seves vides i el seu destí.

Amb la seva primera obra, el Blau Virginal em va aconseguir enganxar-me . Va ser una nova manera de llegir històries petites, poc transcendents on no passa molta cosa però que tot i així et fan venir ganes de seguir llegint. La noia de la perla ,la Dama de l’Unicorn i aquesta segueixen aquesta mateixa manera d’escriure.

Com dos gotes d'aigua

Tot buscant a l'Elna...

Com molts sabeu l'Assumpta Montellà és l'autora del llibre La maternitat d'Elna.L’Assumpta ha engegat una iniciativa per felicitar el 95è aniversari a l'Elisabeth Eidenbenz, fundadora de la Maternitat . Consisteix en fer una fotografia a totes les Elnes que pugui trobar, a tot Catalunya. N’hi ha 75 nascudes des del 2005.

Crec que és una iniciativa molt original i que com a regal pot ser immillorable . Per poder fer-ho necessita que aquesta iniciativa arribi com més lluny millor i per això proposo que fem la crida als nostres blogs. Sovint passem memés, premis i altres posts sense un objectiu concret. Aquesta vegada tenim un objectiu i el podem acomplir.

Si us plau, feu-ne ressò i així aportem el nostre granet de sorra per felicitar a una persona que va fer molt per gent que no coneixia. Només cal que fem un post petit, amb el link al blog de l’Assumpta on ho explica molt millor.

Ei! Us apunteu a buscar a les Elnes ?

Doncs apa, crida feta:

Elnes de Catalunya teniu cita per ser fotografiades el dia 8 de juny a les 12 hores a l’hivernacle del Parc de la Ciutadella

Vist

Avui he fet molt quilometres i he mirat molt i vist més. He fet un tast del Maresme, Selva, Gironès, Baix i Alt Empordà i un cop d’ull ràpid al Pla de l’estany.

Les herbes vermelles arribat fins a mitjà platja i s’han embolicat per tot el pèl de la Bruna a primeríssima hora del matí. Tot anat cap a Girona, obres i més obres: TGV i NII. A Girona us pis dels d’abans amb escales estretes ocupat per gent d’ara i una cafeteria amb llibres a les parets. Direcció Sant Feliu encara més obres! Un setter desconegut m’ha saludat molt efusivament

També he vist les torres que malmeten el passatge sobre Vall d’Aro, l’autovia que uneix el Palamós i Palafrugell . Moltes mates de ginesta i gallarets. Quatre gotes mal comptades que no han netejat el parabrisa del cotxe. El perfil de Pals a la llunyania i els caps d’arròs a mig anegar, el bisbe fent la migdiada tot arribant a Torroella i el Ter no massa ple. Un voral de carretera ple de lliris d’aigua, i més endavant estruços, una casa de brocanter amb un rètol curiós i poble que es diu “l’Arbre sec”. I finalment Figueres. M’he comprat una llibreta i un boli que fa olor mentre feia temps...

De tornada he vist una casa per la carretera, ara és l’època i un munt de camions de fira. Una entrada d’autopista de les que encara dóna tiquet. Un cotxe, dos cotxes, camió, cotxe, camió.... i així fins a Girona . A la sortida de Girona Sud , una amiga conduint pel carril de la dreta a punt de sortir- hauré de comprovar si era ella. Autopista enllà a la dreta el perfil del Montseny, amb el Turó de l’home i les Agudes. Un rebut de més de 5 euros al sortir.

Ja a la nacional, un home amb un barret de peli de “vaqueros” caminant pel voral, un cotxe amb la matricula descolorida i a punt d’arribar a casa un gos petaner amb una pilota a la boca perseguint un nen .

250 quilometres, moltes mirades i molta música dels 80 al cotxe

Parc Natural del Montnegre

Aquest matí hem anat al Parc natural del Montnegre. Mira que tenim la carena a tocar de casa i no ens decidim mai. Avui però, hem agafat la motxilla, la gossa i a la hora dels turistes hem fet cap fins al centre d’informació d’ Hortsavinyà. Com que no era hora ni anàvem ben preparats; la qüestió era fer una caminadeta tranquil·la i és el que hem fet. Un parell d’horetes entre tot ( fotografies, mirar les fites per no prendre’ns...)

Des del punt d’informació d’ Hortsavinyà hem aprofitat per fer un parell dels recorreguts proposats . El primer et porta a l’ermita de l’Erola. És un recorregut planer i tranquil, quasi tot a l’ombra i per pista forestal, res una mitja horeta. Com que la cosa ha sigut ràpida hem aprofitat per fer un segon recorregut , tot enllaçant-lo amb el primer. Aquí ja ens hem embolicat més, però tot i així només ens hem saltat un dels punts d’interès ( el Roc de Gamarús). Hem anat seguint la pista i hem passat per les diverses masies senyalitzades: Can Pica i Can Portell. També hem trobat un pou de Calç i la mina que ens assenyalava el mapa. Fins i tot hem trobat el Pollancre gros i les Alzines de Can Portell . Aquestes últimes impossibles de fotografiar senceres. Aquest segon recorregut transcorre un tros per pista ( seguint un GR ) i la major part per camins de bosc.

Ha estat un matí tranquil i agradable; aquest espai sembla que és poc visitat i tot i que hem trobat algunes persones passejant o amb bicicleta; la veritat és que es tracta d’un lloc poc concorregut. No es salva però de trobar algun quad o alguna moto de cros fent soroll i aixecant polseguera. Deixant de banda això, és un espai tranquil, proper i de accés senzill i que et permet gaudir de la natura prop de casa.

L'elegància de l'eriçó. Muriel Barbery

M’ha agradat;aquest seria el resum breu i clar de què m’ha semblat el llibre. L’elegància de l’eriçó és un d’aquells llibres que sense una empenteta no m’hagués decidit a llegir. Sovint hi ha llibres que vas mirant, que et sembla que et poden interessar, però no els agafés perquè prefereixes triar sobre segur . I aquest llibre és un clar exemple, el tema semblava interessant, la crítica l’havia deixat molt bé però no m’acabava de decidir fins que després de llegir la ressenya de l’Espolsada vaig decidir comprar-lo.

Renné, una portera vídua i a la cinquantena i vídua i Paloma,la filla pre-adolescent d’un ministre d’esquerres són les nostres protagonistes. Dues persones molt diferents en edat i condició social que comparteixen dues circumstàncies: viuen al mateix edifici i són dues ments brillants que volen passar desapercebudes. Amb els relats d’ambdues ens endinsem en el món dels inquilins del 7 de la rue Grenelle a Paris , veiem com viuen i com pensem... però també coneixem a la Renné i a la Paloma, els seus pensaments més íntims, el seu desencís amb el món que les envolta i el seu refugi en l’art, la cultura i els gats. Tot això però canvia el dia que arriba un nou inquilí que trenca els estereotips i farà que tot canviï

És una bona novel·la que val la pena llegir, té moment d’humor, altres de lúcids i alguns d’agredolços. Sort en tinc de les recomanacions dels blogs que no em deixen perdre algunes perles com aquesta.