Al vespre tampoc s'hi està malament

El que té la platjeta al matí

Tempesta d'espases i La casa del silènci... una combinació una mica peculiar

Blanca Busquets i George R.R. Martin, res a veure ,sinó fos perquè són els dos últims llibres que tinc pendents de ressenyar. Poc que llegeixo i encara em costa fer les entrades al bloc...

La tercera entrega de Cançó de gel i foc m’ha entretingut 2 mesos, La casa del silenci 2 dies.  He passejat el totxo de 1100 pàgines per tot arreu, les 230 només fins a la platja. He passat de viure aventures fantàstiques a Hivernia a un pis de la zona lata barcelonina. Res a veure, ja us ho he dit sinó fos per què ambdós utilitzen la visió subjectiva dels personatges per  mostrar-nos una realitat complexa, sinó no fos perquè ambos ens mostres personatges grisos amb matisos, sinó fos perquè la passió i els sentiments creen les dues històries , sinó fos perquè tots dos m’han entretingut cadascú a la seva manera. Dos llibres molt diferents que m’han agradat tots dos.

 

 La casa del Silenci.  Tota la nostra història comença amb un violí trobat a un abocador i una nena que descobreix la seva passió per la música. Un director d’orquestra alemany exiliat a Barcelona que té una predilecció per un concert per  2 violins de Bach  i una assistenta que saluda en alemany al bust de Beethoven mentre li treu la pols. És la història del violí, de com va de mà en mà però també de la gent que el toca i dels seus sentiments  i emocions i també dels seus records. Una història petita però universal que val la pena ser llegida.

.Tempesta d’espases. No vull explicar massa res per si no l’heu llegit fa molta ràbia que avancin esdeveniments. Les situacions es fan cada vegada més complexes, els personatges més polièdrics i els fets es precipiten. En resum; entretingut.