Aquest cap de setmana s'ha superat tot
allò que puc creure. He sabut que fa uns dies hi va haver en el nostre
poble una agressió absolutament gratuïta; van clavar una pallissa a un
noi per queixar-se quan quasi l'atropellen. La situació és surrealista:
plegues de treballar, has d'esquivar un cotxe i a més has de callar,
sinó corres el risc que el conductor baixi del cotxe i et faci tant de
mal com pugui. És absolutament incomprensible!
El
més increïble però, és quan en un dinar familiar en parles i ningú es
sorprèn, tothom ho condemna òbviament, però la sorpresa que a nosaltres
ens va causar, el no entendre res... no és la resposta general perquè
ja han vist actituds semblants tantes vegades que no els sorprenen.
No
acabo de trobar la paraula que defineixi el meu estat d'astorament, el
quedar-te desmuntat per la normalització d'actituds que trobo
impensables.
Sí, és molt trist, perquè passa amb això, però no només amb això. Ens hem tornat molt insensibles a les atrocitats. En veiem tan sovint que ja les agafem com a normals, i això no pot ser. Que siguin (malauradament) habituals no vol dir que les puguem considerar normals. És una diferència que hem de tenir clara i que ens hem d'esforçar per demostrar.
ResponElimina