La ciutat vertical. Bea Cabezas

Ja fa molt temps, uns dos o tres mesos que vaig acabar el llibre, però no havia fet encara el post; em disculpo pel retard.

El llibre és entretingut i ens narra la història d'en Joan Casas , un emigrant a Nova York buscant el somni americà. Té diversos bons moments però he de reconèixer que no vaig aconseguir entrar a la historia. No és el primer cop que em passa, si no em puc identificar amb el personatge o trobo excessivament increïble la història, perdo la constància. Tot i així m'ha agradat més que "Digue'm qui sóc" de la Júlia Navarro, del que no em creia ni un borrall o del top super vendes "El noi del pijama de ratlles" on només pensava que el nen era tonto, per ser diplomàtic.

Per tant dir-vos que el llibre està bé però no m'ha encantat.Potser no és ben bé el meu tipus de llibre ni tampoc era el meu millor moment.

Dickens 2012

L’Assumpta ens ha embolicat a molts  a una de les seves grans passions: Dickens. Sempre que n’hem parlat he dit el mateix: massa trist, molt fosc... La meva experiència amb Dickens és poca i llunyana. Quan tenia vuit anys em van regalar un llibre, de Bruguera. El recordo perfectament: verd, tapa dura, amb il•lustracions en blanc i negre, en castellà. Em va costar déu i ajuda acabar-lo. El trobava trist i pesat i no el vaig deixar més que res per “puntillo”. Me l’havia regalat una amiga meva, la noia més llesta de la classe i si ella trobava que era un bon llibre, calia que l’acabés.. coses de canalla. Jo estava convençuda que no havia llegit mai res més de Dickens  però pensant amb el post que m’havia compromès a fer googlejava jo tranquil•lament i vaig trobar el següent títol: “La pequeña Dorrit”. Jo aquest llibre el tenia, no recordava ni quan, no com, ni d’on havia sortit. Havia estat una lectura obligatòria de l’escola, un llibre que havia triat jo, un regal? Segueixo sense saber-ho.  Això sí és el que he rellegit. Potser és una mica de trampa llegir-ne una adaptació infantil a la meva edat però és que diumenge a les 6 de la tarda encara no m’hi havia posat i el post calia que estigues al dia. M’hi havia compromès. Així doncs, aquí la meva col•laboració a la iniciativa de l’Assumpta per l’any Dickens.

La pequeña Dorrit. Charles Dickens. Susaeta edicions. 1985

Dickens ens fa un retrat de l’Anglaterra de l’època, de les condicions de vida i de feina d’uns personatges sovint estranys. Ens retrata el Londres del moment, les diferències de classes, les condicions de vida, la manera de veure i de viure. Hi ha certa ironia, en la seva descripció d’alguns personatges, una mica de malicia al retratar-los però també molta compassió ( és una paraula que no m’agrada utilitzar, però que crec que és l’adequada pel sentiment que m’ha despertat). 

Encara no sóc capaç de decidir si és un autor que m’agrada o no, però com que he fet una mica de trampa amb la lectura que he escollit em comprometo a llegir-ne una de veritat. Amb les ressenyes de tots els participants segur que en trobo una que s’adapti  als meus gustos.  Assumpta, al final ens faràs llegir Dickens a tots 

Ja sóc un Quisqui!

Fa un anyet( Mireia diu: jo diria que menys, molt menys) varem parlar amb la Mireia de que tothom (qui diu tothom, diu la gent amb qui treballem) té Smartphones, Iphones, Blackberries,..., la seva frase exacta o si més no com la recordo és que "ara tot quisqui va amb Iphones"( bé ,això sí que ho vaig dir).La meva resposta era que "jo no, només tinc un mòbil que serveix per trucar i rebre trucades i alguna coseta més, que és tot el que necessito" ( va en serio, va dir això).

 

Doncs he caigut, la Mireia ha canviat de BB a Iphone ( eoeoeoeee) i he aprofitat de canviar-me de companyia amb ella i he agafat un Smartphone. No un Iphone com ella ,que el farà servir moltíssim més que jo, sinó el Sony Ericsson Xperia Neo V ( és moono), del que teníem molt bones referències i ha sortit gratuït amb la tarifa més petita que hi havia.

Així que ja sóc un quisqui ( Felicitats!)

Enviado desde mi Sony Ericcson Xperia Neo V. Bé, de fet no, l'he fet des de l'ordinador que és més senzill, però si m'hagués matat a fer-lo des del mòbil seria el que diria.

Martí amb aportacions de la Mireia

nota per a navegants

Amb molt de retard però he contestat els comentaris del post de les lectures. També el del boicot dels llibres.
Us deixo que estic fent magdalenes i se'm cremaran

Assumpta la reixeta del microones em serveix per refredar les magadalenes

Vull llegir!

El 2012 està començant “raru, raru, raru”. No hi ha maneres d’acabar un llibre. Els senyors de Liberdúplex , uns impressors  a qui a partir d’ara no estaré amiga, no em deixen acabar els llibres. Han agafat el mal costum de deixar-se pàgines per posar. Ja em veieu a mi, llegint àvida de saber com acaba una història de lladres i serenos . De cop i volta, no entenc res... no entenc aquest gir de la història. Sembla que han deixat una frase a mig  fer i que els personatges salten d’una pàgina a l’altra. No, no és que l’autor s’hagi tornat ximple o  s’hagi apuntat a la moda de l‘escriptura creativa, no. És que els senyors impressors s’han deixat un plec  i la història avança cap al futur a passos gegants. Doncs sí, els dos últims llibres que he llegit, bé que he intentat llegir, han acabat de la mateixa manera: inacabats!

No és la primera vegada que m’hi trobo. M’havia passat una altra vegada, fa temps i em va fer molta ràbia. El segon cop va ser abans de Nadal i no vaig tenir més remei que deixar els llibre i començar-ne un altra. Us podeu imaginar la meva cara quan em torno a trobar amb la mateixa situació  en el llibre que havia triat per substituir el que estava malament. El meu estat d’ànim va passar de la frustració a l’emprenyamenta . Se’m va ocorre mirar si els llibres eren de la mateixa editorial  i no, el problema és que eren del mateix impressor.  No serà molta casualitat que jo hagi tingut els únics tres exemplars mal paginats, o potser és que els senyors de Liberdúplex tenen per hàbit jugar als jocs dels enigmes,  com en Mac amb els títols però amb mala bava.

Ara no em queda més que esperar que em substitueixin els llibres erronis i intentar reprendre les històries que he deixat a mitges. Mentrestant m’apunto al Club de lectura virtual de la bajoqueta i intentaré rellegir La dama de blanc a temps. A més ahir varem anar de rebaixes, ja ho dic jo que l’any comença “ raru, raru, raru”.