Estem de Vacances per l'aniversari

Hi ha dos aniversaris que sempre acostumem a celebrar fora de casa: el nostre aniversari com a parella i el del blog. El primer acostumem a recordar-lo, tot i que depèn on fer les vacances el celebrem més o menys, però el del blog se’n oblida amb facilitat i aquest any no podia ser menys.

El nostre últim post va ser el dia 8 , quan encara estàvem de vacances al Ripollès, i tanta tranquil·litat va fer que oblidéssim que el blog feia 6 anys. És cert que l’activitat els últims temps ha sigut molt fluixa: fins i tot ens endarrerim amb els posts del llibres però hem anat aguantant... Que no és poc!. I no només això sinó que amb aquests 6 anys hem creat alguns nous blogs : Avui he vist ,on penjo fotos de tant en tant, i El Calendari d’advent que s’ha acabat convertint en un blog col·lectiu. Doncs com que no en teníem prou, n’hem fet un de nou Estem de vacances que va néixer el mateix dia que el seu germà gran  i que vol donar-li un cop de mà amb el dilema del tractament del post de viatges, excursions i sortides. Ja ho sabeu si teniu ganes de llegir textos llargs sobre les excursions, visites i alguna altra qüestió més logística dels llocs on hem estat... allà ens trobareu.

Estem de vacances

Estem  de vacances, exactament al Ripollès , i pensant com fer unes entrades al blog sobre aquests dies que portem per aquí. Quan penses en fer una entrada sovint vols acomplir diversos objectius: comunicar i/o compartir alguna cosa, expresar un estat d'ànim o sensació, tenir una record pel futur i  esperes que a més tingui cert interès per algú.Demano massa, ho sé. Cada vegada que marxem de viatge tenim el mateix dilema: fer entrades molt exhaustives que ens cansen fins i tot a nosaltres però que ens permeten aportar informació a algú altre que estigui interessat en el mateix destí o fent una petita entrada amb quatre sensacions i alguna recomanació... Hem fet proves de tota mena: Escòcia organitzat per temàtica, França un intent no reexit, Holanda les sensacions del dia a dia, La vall de Boí els posts inexistents...

Fem el que fem no estem contents així que hi seguirem pensant... 

Al vespre tampoc s'hi està malament

El que té la platjeta al matí

Tempesta d'espases i La casa del silènci... una combinació una mica peculiar

Blanca Busquets i George R.R. Martin, res a veure ,sinó fos perquè són els dos últims llibres que tinc pendents de ressenyar. Poc que llegeixo i encara em costa fer les entrades al bloc...

La tercera entrega de Cançó de gel i foc m’ha entretingut 2 mesos, La casa del silenci 2 dies.  He passejat el totxo de 1100 pàgines per tot arreu, les 230 només fins a la platja. He passat de viure aventures fantàstiques a Hivernia a un pis de la zona lata barcelonina. Res a veure, ja us ho he dit sinó fos per què ambdós utilitzen la visió subjectiva dels personatges per  mostrar-nos una realitat complexa, sinó no fos perquè ambos ens mostres personatges grisos amb matisos, sinó fos perquè la passió i els sentiments creen les dues històries , sinó fos perquè tots dos m’han entretingut cadascú a la seva manera. Dos llibres molt diferents que m’han agradat tots dos.

 

 La casa del Silenci.  Tota la nostra història comença amb un violí trobat a un abocador i una nena que descobreix la seva passió per la música. Un director d’orquestra alemany exiliat a Barcelona que té una predilecció per un concert per  2 violins de Bach  i una assistenta que saluda en alemany al bust de Beethoven mentre li treu la pols. És la història del violí, de com va de mà en mà però també de la gent que el toca i dels seus sentiments  i emocions i també dels seus records. Una història petita però universal que val la pena ser llegida.

.Tempesta d’espases. No vull explicar massa res per si no l’heu llegit fa molta ràbia que avancin esdeveniments. Les situacions es fan cada vegada més complexes, els personatges més polièdrics i els fets es precipiten. En resum; entretingut.