Jonathan Strange i el Senyor Norrell. Susanna Clarke

Quan vaig buscar que eren els premis Hugo de ciencia ficció, que vaig descobrir llegint Asimov, hi vaig veure aquest llibre. Llavors vaig recordar que el teníem a casa. La Mireia l'havia comprat a Circulo de Lectores molt temps enrere perquè li havia cridat l'atenció però no s'havia decidit a llegir-lo. La conjunció d'ambdues coses em va fer decidir a llegir-lo.

Durant molts segles la màgia havia quedat com quelcom teòric, s'estudia però ningú la practica i els temps de John Uskglass, el Rei Corb, rei tant a la terra dels homes com de les fades queda molt lluny. El Senyor Norrell serà el mag que en restaurarà la seva pràctica, i que acceptarà com a aprenent Jonathan Strange. La seva col·laboració que mica a mica s'anirà trencant per les diferències entre els dos, tant a nivell personal com dels punts de vista sobre la màgia que es pot fer i la que no. Trobarem la prudència de la maduresa d'en Norrell envers la rauxa de Strange, que inexorablement els portarà a la seva separació.

La idea és bona i té molt bons episodis,però por contra el llibre avança a ritme del Sr. Norrell, el més prudent i apocat, i no a ritme de Strange, més atrevit. Això el fa lent i a vegades pesat, no acabes d'entrar a la historia ja que hi ha moltes anècdotes però no un objectiu del llibre, no veus on vol anar l'autora. Penses que el llibre està bé però no enganxa. Per tant no sé que dir, no és l'obra mestra que alguns diuen, està molt ben escrit, té molt bons moments però li falta punch.

Adeu a El Món

Escoltant la radio al matí al cotxe, sovint m'ha vingut la idea de fer un post sobre els davantals d'en Basté a Rac1, normalment aquesta idea va acompanyada d'un seguit de renecs amb veu alta i d'un estat d'agitació i mal rotllo que travessa tot els porus de la meva pell. És que en Basté sovint aconsegueix treure'm de polleguera. Amb els pocs minuts que dura el davantal aconsegueix amb el seu to i amb els seus comentaris espatllar un matí que en prou feines ha començat. Això em passa sobretot els dies que vaig a l'oficina amb cotxe i que escolto tot conduint per l'autopista aquesta entradeta. Les set del matí no són hores per parlar amb aquesta aspror, amb aquest to rancuniós i prepotent. Tot li sembla malament però el que altres presentadors diuen amb gràcia i sarcasme , en Basté ho diu d'una manera que et fa posar de mal humor. Mira, només d'escriure-ho ja em puja aquella sensació des de l'estomac, aquest mal humor que em genera escoltar-lo. No val la pena, a partir de dilluns provaré en Fuentes.

Em sap greu deixar d'escoltar El Món, perquè escolto Rac1 des que hi havia l'Om a L'Hora del patí, però des que va començar a fer el matins en Basté, és que no puc. Mira que m'agrada el programa, i els col·laboradors i les seccions... però aquest home em posa de mal rotllo i ja es prou dur haver d'anar a treballar cada matí com per començar el dia de mal humor. Doncs, a partir d'avui provaré que tal Catalunya Radio, ja us faré saber què tal.

Paisatges de les vacances IV

Sóc conscient que les fotos que poso de les vacances podrien ser de qualsevol lloc i que són poc representatives de la zona de França on vam estar. Volia fer algun post sobre els castells, les esglèsies i les pedres vàries que vam veure però em fa bastanta mandra. Un ja el vaig fer, parlant una mica de la ciutat d'Angers i possiblement algun altre caigui sobre el Mont Saint Michel o sobre algunes de les representacions divertidissimes que troben a les portalades de la Catedral de Chartres o de Sainte Foy de Conques. Però ara com ara us deixo amb aquestes vaques , que són la mar de mones. Em van agradar perquè no  són  les típiques vaques de milka ( liles i blanques, com totes les vaques). Així, pel roges quedavem molt fotogèniques. En vam veure forces i aquestes estaven disposades a que els hi fes alguna fotografia. També és cert que després d'unes quantes fotos vam començar a posar  cares de pocs amics.

17

Fa uns dies voltant pel blog de La El que llegeixo , en va fer recordar un post que havia escrit feia temps, molt temps sobre les manies que tinc amb els llibres. Confio , fins i tot tinc la certesa, que no sóc l'única que té les seves manies. Al voltant dels llibres i de la lectura, tothom té les seves dèries: hi ha qui apunta tots els libres que llegeix i en fa un resum, qui apunta nom i data de lectura, a qui agrada doblegar pàgines i qui ho odia. Hi ha gent per qui els llibres són un objecte sagrat i altres que cometen petits sacrilegis.

D'aquestes manies n'hi ha de dues menes . Les primeres són les d'us compartit, aquelles que són habituals en un bon nombre de la població lectora . Però les segones són particulars i que fan que la teva mania sigui això una MANIA, en majúscules i negreta.

Jo d'aquestes en tinc una. Potser més que una mania és un hàbit. Una mica estrany, superflu i que no serveix absolutament per res però ho faig. Ja fa molts anys , no sabria dir quants que quan he acabat de llegir un llibre o tinc la certesa que l'acabaré, mai abans, signo a la pàgina 17. Sempre al mateix lloc, al marge interior. No al dret, o dalt o a baix; no ha de ser al marge interior i amb la meva signatura abreviada, sense cognoms . Mania, sí però mira cadascú té les seves. El fet de ser aquesta pàgina no té cap lògica i si la tenia en el seu moment ara ja no la recordo, potser és perquè m'agrada el número 7 però és tant al principi que alguns llibres encara no hi tenen lletra. Qui sap? Jo no, us ho ben asseguro però és un d'aquells hàbits que m'acompanyen en la lectura.

M'encantaria saber les vostres manies lectores,. l'assassinat que cometreu amb gust i amb ganes perquè us han doblegat la pàgina d'un llibre o que sou uns mal tornadors de llibres deixats. Perquè no també si teniu un ex-libris xulo ( el nostre el teniu a la imatge) o qualsevol d'aquestes coses que fan d'un lector un ésser plegat de tics i costums estranys.

La Mirora mata els dimarts. Josep Torrent

En una novel·la d'intriga, el major misteri pel lector acostuma a ser el qui. En aquest cas el qui ja el sabem : la Mirora, una empresària andorrana de mitjana edat. Que coment una sèrie d'assassinats en dimarts. El que sí que haurem de descobrir serà el com i sobretot el perquè. El lector és omnipresent i coneixem els moviments tant de la Mirora com d'en Damià Surrell , l'inspector dels Mossos encarregat del cas. Podrà l'inspector descobrir qui és l'assassí ? Podrà la Mirora enganxar a la policia? Dues ments intel·ligents amb objectius molt clars però enfrontats .

Una novel·la ambientada a la Cerdanya, ben escrita , ben lligada i amb una història que fa de bon llegir. No serà un best-seller, ni una obra mestre de la literatura però si tens un parell de tardes plujoses que vols omplir amb un llibre entretingut ; aquesta és una bona aposta.