Perquè negar-ho vaig comprar el llibre pel nom del protagonista:
Miquel Camiller. Camiller és a Camilleri el que Montalbano és a Montalban. El primer llibre de Pau Vidal ja em va cridar
l’atenció per això i vaig estar temptada més d’una vegada de llegir-lo però no
m’hi vaig acabar de decidir. Aquesta
vegada però em vaig tirar de cap a la piscina i no m’ha decebut. Així doncs,
possiblement no serà l’últim que llegeixi.
Per fer aquesta ressenya acabo de llegir la solapa amb la informació de
l’autor i veig que tradueix novel·la italiana contemporània. I m’he preguntat i si... M’he aixeca’t he anat la prestatgeria
i sí, és el traductor de Camilleri . Un punt més per ell.
Miquel Camiller,
filòleg que treballa a l’acadèmia del mossos, fa un favor a un company de feina
i acaba trobant el cadàver d’un becari
del departament de psicologia de la universitat al País Valencia. Com era d’esperar
en aquests casos, la cosa s’acaba embolicant i se troba immers en una
investigació que no només no l’hi va ni l’hi bé sinó que se li fa grossa. Així
doncs, el nostre “intrèpid” filòleg acaba fent d’investigador sui generis. La
història és entretinguda, per passar una estona agradable . Tocs d’humor amb
personatges peculiars com una padrina i
una becaria que són ... diguem-n’hi : diferents.
