La llibreria Ambulant. Christopher Morley

La Senyoreta  Helen McGill és la germana soltera d'un escriptor que viu al camp.  Fa temps que el seu germà viu de  i per la literatura i es pren amb poc interès les feines de la granja que  comparteixen. La Helen sovint es queda sola quan ell enpren viatges en solitari per preparar un nou llibre i ja n'està  més que farta. Quan a la granja es presenta el Sr Mifflin, un venedor ambulant de llibres ,que preten vendre les seves pertinènces al seu germà, Helen pren un determinació: comprar  la llibreria ambulant i fer pagar el seu germà les seves escapadetes . Aquí comença  l'aventura!

Aquest, juntament amb la segona part La llibreria encantada  han estat els llibres que en Martí m'ha regalat per Sant Jordi.  Una aposta arriscada: un autor   nascut al SXIX desconegut per mi i del que teniem poques referències. Ha esta un encert. Menys de 24 hores i el primer llibre llegit. Són 150 pàgines que passen com una exhalació, escrits amb un llenguatge planer, divertit i molt lleuger. Una història sobre el plaer de la lectura, però també de les ganes d'aventura . Sinó sabés que el llibre va ser escrit fa prop de 100 anys pel to i la manera d'escriure podria pensar que es tracta d'un autor actual.  Hi ha alguns tics que delaten la seva edat però deixant de banda això, el llenguatge no és gens encarcarat i  m'ha sorprés gratament. També ajuda l'edició que en fa Viena, m'agrada molt com queden els seus llibres: les imatges de portada , la textura de la cinteta negre, les pàgines de cartulina negre d'enquadernació, la nota final del llibre sobre la seva impressió... sé que no tenen res a veure amb la qualitat del contingut  llibre però m'agrada que si mirin tant. Un dia n'haurem de parlar d'això.

En resum, un bon llibre... d'històries petites com m'agraden a mi i a més parla de llibres . Que més podem demanar!

Bon Sant Jordi a tothom

L'espai, l'última frontera.

Aquests són els viatges de la nau espacial Enterprise  que ... 

Qualsevol amant o seguidor de ciència-ficció seria capaç de reconèixer aquest inici. Star trek, una de les primeres grans sèries a generar el fenomen fans, a tenir seguidors incondicionals. Perquè parlo avui d'això? Doncs  tant simple com perquè l' Ara no en parla. M'explico. Avui l' Ara fa una mena d'especials sobre sèries de tots els temps. A la seva portada asseguren que " Et recomanem prop d'un centenar de sèries, ordenades per les seccions del diari". M'ha cridat l'atenció i he comprat el diari. N'he llegit els principals articles sobre les sèries i he fet un cop d'ull ràpid a totes les que apareixen en les diferents pàgines. N'he trobat  de tota mena d'actuals i d'antigues, de totes les temàtiques i duracions possibles, per tots els gustos. Però potser no per tots? No n'he troabt ni una de ciència ficció: ni un Star trek, un Doctor Who o un Fringe. M'ha sorprès. Potser no ho he mirat bé,com que estan agrupades per temàtiques potser m'he saltat la pàgina.

 A vegades sóc una mica friqui :)

Això m'ha portat a pensar  que hi ha gèneres que sempre es deixen de banda i la ciència ficció i el fantàstic ( tot i que Joc de trons sí que hi és representada) són uns exemples clàssics. Entenc que potser són gèneres minoritàris però tant com per no esmentar-los? 

 Per poder mirar o llegir, tant se val, ciència-ficció o fantàstic has d'estar diposat a entrar en el joc. A creure en les regles que et proposen  , a entrar dins el seu món i mentre hi ets, a creure-hi. Potser cal un acte de fe, ;).  No tothom està diposat a fer-ho, potser només cal ser una mica nen i està obert a creure   per una estoneta en les fades i en què un unicorn pot volar p.  Molta de la literatura i de les pel·lícules infantils estan vinculades amb el fantàstic ( qualsevol pel·lícula de Disney o de Pixar ) i tothom ho troba normal però quan el mateix passa amb produccions per adults  sembla  que  ja no pot ser.   Alguns llibres , i sobretot algunes pel·lícules basades en llibres, sembla que trenquen una mica aquest aillament. El senyor dels anells o ara Joc de trons sembla que arriben a un públic més ampli en seu format cinematogràfic.

Una pel·lícula o un llibre que trenqui amb la realitat existent i en demani posar-hi una mica de'imaginació no està malament no, de tant en tant ?

L'altra. Marta Rojals

Fa molts dies que tinc la ressenya pendent i ja estic una mica despistada. Quan agafo el llibre no recordo massa bé de què va la història però sí que em va agradar. Pensant una mica recordo que la protagonista és una noia, bé una dona, entre 30 i 40 i que ens explica la seva història: relacions de parella, amics, feina... però pensant-hi millor potser no és una persona normal del tot, o sí? Igual que va passar amb Primevera , estiu, etcètera , Marta Rojasl ens explica una història petita, d'una persona concreta, una història personal, però potser no és tant personal i petita com sembla.

La història , és la història de  l' Anna , però també d'en Nel, del present i del passat, dels secrets, dels canvis i de resituar-se. El context de crisi econòmica, social i personal portarà a l' Anna a  reaccions inesperades, a tornar al passat i a recalcular el futur. Perquè l'Anna ho calcula tot, tot ho mesura: el gest, les paraules, el temps... i necessita tenir-ho tot lligat però sovint passen coses inesperades.

Una novel·la entretinguda, que passa bé i ràpid però que planteja moltes preguntes i obre molts interrogants sobre la vida, la quotidiana, la manera d'afrontar el problemes o de no fer-ho, de veure, viure i entendre el món.

Les coses no han canviat tant

 Hostalric, un dia indeterminat de l'any 1987

Una Mireia de 13 anys i que estudia 8è d'EGB surt de l'escola i va cap a casa tot  venent números de l'excursió de final de curs

-Bona tarda! Que em compra un número per l'excursió de fi de curs?

- ¡Niña, eres una mal educada! Que te has creido no hablarme en español- diu una senyora a qui no conec i que passava pel carrer.

Resultat. La Mireia de 1987 va decidir prendre com a norma no canviar més de idioma amb algú que visqui a Catalunya i l'hi parli en castellà.

Barcelona, 11 de març de 2015

Una Mireia de 40 anys i que segueix parlant només català.

-... pero és que no entiendo porque han de dejar esos papeles en los coches- em diu la senyora de l'Ajuntament que escombrava el carrer- pero  a ti que te parece?

- Doncs, no ho sé...suposo que  és la seva feina- l'hi contesto per no ser maleducada mentre espero un company de feina a la porta de l'edifici on hem quedat.

-Luego soy yo que lo he de recoger.

La conversa s'allarga en contra de la meva voluntat fins que es para, em mira i em diu:

-Tu no hablas español?
- Sí. I Tu català?
- No, no muy bien.Y porque no me hablas en español, si yo te he hablado en español.
- Doncs perquè ja ens entenem.
-Pero es que es de mala educación hablar en catalán si yo te hablo en español.
-Doncs jo parlo català.
-¿Así que no vas hablarme en español? Pues si no me hablas en español, no hablo mas contigo.

Al·leluia- vaig pensar- Doncs així, que tinguis un bon dia!- vaig dir.

-Si ya veia yo que tenias un carácter así!- i va marxar remugant.

Resultat. Seguiré parlant única i exclusivament en català sempre i quan el meu interlocutor visqui aquí i  aquí no l'hi agradi :

Que tingui un bon dia!