Males companyies. Marc Cerdó

El tercer aniversari de L'Espolsada es va celebrar, com no podia ser d'altra manera, amb la presentació d'un nou llibre: Males companyies. En aquesta presentació es va comparar el personatge que ens ocupa, en Joan , amb en Holden de El Vigilant en el camp de sègol ; i tal i com em va passar en aquella ocasió el llibre no m'ha enganxat. Potser els llibres sobre joves inadaptats i turmentats ja no em fa sentir identificada, potser només és l'edat o el moment vital ,però cap de dos no m'ha fet emocionar.

Marc Cerdó crea un personatge que no troba el seu lloc i que després de passar l'infantesa i l'adolescència Mallorca fuig de la seva família i intenta recomençar de nou a Barcelona. No he sabut trobar el to del llibre i el personatge m'ha semblat poc interessant. Fe, em sap greu, però no he acabat estimant en Joan. Tot i així, us recomano que llegiu el post de l'Espolsada perquè en tingueu una altra visió.

Imatge copiada del blog L'Espolsada

Sol i floretes

Quines ganes de bon temps que tinc....

Caso abierto. Brian Freeman

Anem per feina. El mateix que he anat dient dels últims posts de llibres, és absolutament aplicable aquí. Llibre policial (com Aurora Boreal o L'home inquiet), d'una saga (com Wallander o Robert Langdon) i que passa bé, però sincerament crec que és més fluixet que els seus predecessors.

I per tant la conclusió és la mateixa, no passa res si el llegiu, però tampoc passa res si no es llegeix.

Somriure

Ahir contestant els comentaris del blog em vaig trobar somrient, i no és un fet estrany. Sovint quan llegeixo els vostres posts o comentaris somric, no ho puc evitar. Se'm queda aquell mig somriure tonto a la cara, del que és feliç perquè sí. De vegades la cosa va a més, i ric sola davant l'ordinador. És ben estrany el món dels blogs. Sort que no acostumo a connectar-me a la feina o en llocs públics perquè sinó més d'una vegada m'haurien pres per boja. Això també em passa anant en cotxe, m'hi passo moltes hores i sovint oblido que no és un lloc privat; vaig cantant o ric amb la radio i si coincideix en algun semàfor la gent et mira "raro".

Sovint se'm fa estrany aquesta sensació de proximitat entre blogaires, com si ens coneguéssim. Sé que és habitual però de vegades, com em va passar ahir, em sorprenc. Potser és que sóc de fàcil sorpresa. Ja sé que el post no ve massa a res, però ahir em vaig quedar amb aquesta sensació i no me n'he sabut estar de compartir-la. Mira, que hi farem, sovint utilitzo el blog per les meves neures. 

Aquí, com a tot arreu, també ha nevat