Paraules encantades

Sovint utilitzo paraules que m'agraden. Ho faig sense voler; acostumen a ser paraules amb ressò a infantesa, tendres com bons records.... Quan les acabes de dir ,et queda un regust dolç a la boca i et ve de gust repetir-les en veu alta. No passa sovint, però quan succeeix la paraula m'acompanya alguns dies, potser fins i tot setmanes. De tant en tant ,em ve al cap i penso en com n'és de bonica i com pot ser que l'utilitzi tant poc. Amb els dies però, es va difuminant i va sorgint menys sovint. Es va fonent , es fa petita, petita fins a desaparèixer.

Potser quan em torni a passar, quan de cop m'apareixi una paraula d'aquestes; una paraula encantada, l'escriure al blog, per no oblidar-la .Algunes d'elles segurament no són correctes i moltes no recordo haver-les vistes escrites mai, però m'és igual. No vull que es perdin i caiguin el l'oblit, que es facin invisibles i desapareixien perquè potser, algunes d'elles no les retrobaré mai.

Fa una mica menys de dos anys escrivia aquestes paraules al blog i tot i el pas del temps les mantinc. En aquests dos anys, m'he trobat amb moltes paraules especials, amb una gran sonoritat, amb records d'infantesa, paraules que no voldria oblidar però alhora de la veritat només he fet 4 entrades al blog i n'he recuperat poques de l'oblit. És per això que avui, diada nacional dedicada a la llengua, em proposo fermament de publicar una paraula encantada cada mes. No sé si ho mantindré però fent aquesta intenció pública hi ha més probabilitats.

Així doncs;

Jo, Mireia d'Un altre invent, em comprometo públicament a escriure una entrada cada dia 11 sota l'etiqueta Paraula encantada on intentaré recuperar una paraula que m'agradi de l'oblit. 

Si algú de vosaltres s'anima i vol salvar una paraula o expressió del desús, ja ho sabeu! Quin millor dia que La Diada per posar el nostre petit granet de sorra a salvar la nostra maltractada llengua.

Bona Diada a tothom!

desapareguda

Ho sento, sé que he estat desapareguda des de finals d'agost ( els post dels llibres han salvat una mica la inactivitat) però la primera quinzena de setembre a la feina és mortal. Acabo de contestar els comentaris dels últims tres post, amb retard però ho he fet. Demà miraré de fer una entrada. Se m'acumula la feina! Acabo de fer una volta, rapideta, pels vostres blogs. Heu fet molta feina amb un parell de setmanes. La llista de post pendents és inacabable , a més a Relats conjunts ens han posat  deures. Miraré de posar-me al dia i provaré que els post no vagin al paradís dels post perduts.

la imatge no té res a veure amb elpost, ni tant sols és de setembre, però tant poc text feia angunia tot sol i com que per poc temps que hi hagi, la Bruna sí que passeja...

Les edats perdudes. Judit Pujadó

Acabo d'acabar; i és literal, no fa ni cinc minuts, aquest llibre de la Judit Pujadó. Tinc un agost bastant prolífic pel que fa a lectures ( encara hi ha dos post que no s'han penjat en el moment que escric aquest) i aquesta amb dos dies l'he tingut enllestida. M'ha agradat, i no m'ho esperava. El vaig comprar fa dies per les bones crítiques que havia anat llegint però alhora de la veritat em feia mandra posar-m'hi i no ho acabava de veure clar. N'hi ha passat moltes, de novel·les ,al davant a la llista pendents i hagués estat una llàstima que no l'hagués llegit .

El llibre ens explica un vida, una trosset si més no. Ens explica la vida de la Nora però ho fa a batzegades... a petits glopets. També ens explica altres vides, secundàries potser, que es toquen amb la seva. Sovint més interessant que la seva pròpia. Es un llibre que et porta de la mà, que et va explicant la Vida, en majúscules. Parla de sentiments, però no és sentimentals. Parla d'història,però no és històric. Parla de la vida als barris i als pobles, però no és costumista. Parla de la vida, de les emocions, de fer-se gran, de créixer, de conèixer i d'estimar. No és una història d'amor, ni una història de guerra, ni una història de família. Són moltes vides en una sola, és un bon llibre.

La libreria. Penelope Fitzgerald

1959. Una dona vídua que viu en un minúscul poble de la costa anglesa decideix embarcar-se en l'obertura d'una llibreria. En un poble i en un moment on els rols estan molt marcats Florence Green decideix donar un gir a la seva vida i amb els pocs estalvis que té compra una vella casa per convertir-la en una llibreria i la seva residència. Els periples per tirar endavant el seu projecte són la trama de la novel·la, però també les relacions en un poble petit. Penelope Fitzgerald ens presenta d'una forma molt lleugera, amena i divertida totes aquestes peripècies. Els personatges estan ben dibuixats, tot i que un pel estereotipats per el meu gust.

Un llibre ben escrit, amb un argument diferent i amb un toc d'ironia i mala bava. Tot i que m'ha agradat tampoc no el posaria a la categoria d'imprescindibles; potser no m'he acabat d'identificar amb la protagonista i he vist la història des de fora. Em sap greu no coincidir amb la classificació de gran llibre que heu fet molts de vosaltres i quedar-me només amb un bon llibre.

Com acostumo a fer últimament recomanaré  època de l'any o lloc per llegir-lo . Aquest fa cara de ser un llibre de finals d'estiu, quan ja treballem però encara no volen deixar la sensació de vacances

El silenci dels arbres. Eduard Márquez

El violinista Andreas Hymer torna a la seva ciutat natal que està assetjada per fer un concert. Aquesta arribada a l'horror d'una ciutat on ser viu o mort només és qüestió d'un instant el porta a enfrontar-se amb seu fantasmes. El seu passat torna a fer-se present i les circumstàncies l'hi permetran entendre, viure i veure moltes moments que ja havia oblidat. L'Amela Jensen i l'Ernest Bolsoi el portaran d'aquí cap allà: del passat al present. El faran reviure moments feliços però també els més tristos. Un passat que no coneixia, un present que no entenia i un futur que no té clar. 

Aquest llibre de Márquez parla de tot: de guerra, de sentiments, d'amor d'odi, de mentides, de veritats, de por i d'esperança. En 139 pàgines et fa sentir un munt d'emocions a flor de pell. Com sempre, ben escrit, ben trenat... una petita història que t'atrapa i no et deixa escapar. Ràpid i àgil de llegir

Un recomanació, llibre per no ser llegit en públic si ets de fàcil emocionar. Jo el vaig començar a l'aeroport de Glasgow i vaig acabar amb la llagrimeta galta avall asseguda a l'avió.