Sovint utilitzo paraules que m'agraden. Ho faig sense voler; acostumen a ser paraules amb ressò a infantesa, tendres com bons records.... Quan les acabes de dir ,et queda un regust dolç a la boca i et ve de gust repetir-les en veu alta. No passa sovint, però quan succeeix la paraula m'acompanya alguns dies, potser fins i tot setmanes. De tant en tant ,em ve al cap i penso en com n'és de bonica i com pot ser que l'utilitzi tant poc. Amb els dies però, es va difuminant i va sorgint menys sovint. Es va fonent , es fa petita, petita fins a desaparèixer.
Potser quan em torni a passar, quan de cop m'apareixi una paraula d'aquestes; una paraula encantada, l'escriure al blog, per no oblidar-la .Algunes d'elles segurament no són correctes i moltes no recordo haver-les vistes escrites mai, però m'és igual. No vull que es perdin i caiguin el l'oblit, que es facin invisibles i desapareixien perquè potser, algunes d'elles no les retrobaré mai.
Tinc ganes de fer un post sobre el tema i no sé com encarar-lo; em passa sovint, ja ho sabeu. Ahir el vespre vaig tenir una sopar amb excompanyes de facultat. Érem set i feia un any que no les veia. La setmana havia sigut durilla i agafar el cotxe un divendres a la nit amb pluja em feia molta mandra, però quan només et trobes un cop l'any no és qüestió de trobar excuses.
a set anys que vam acabar la carrera i des de llavors pràcticament no les havia vist. Entre elles les coses havien anat diferents perquè compartien pis, o v
ivien a prop i no havíem perdut el contacte. El meu cas era diferent. La veritat es que sempre ha sigut diferent: sóc las iaia del grup. Vaig començar a estudiar Història de l'art com a segona carrera per tant la meva vida era molt diferent de la seva: per elles era el primer any d'universitat, jo ja estava llicenciada. Elles eren joves i vivien la vida universitària plenament i jo treballava, estudiava i vivia amb en Martí. Però tot i així, sempre vaig tenir la sensació que tenia un grup, que formava part de les seves aventures. I ara em fa il·lusió retrobar-les, saber de la seva vida, de com els hi van les coses. És divertit haver de fer una primera ronda de torns de paraula perquè tothom pugui explicar les novetats de l'any i posar-nos al dia. Després queda temps per les xafarderies ( tot i que jo no recordo mai a ningú i em perdo la meitat de la conversa) i també pels records: qui estudiava més, qui feia una apunts millors, qui no parava de xerrar, quin professors era el més rotllo i quines assignatures les més dures...
La veritat és que retrobar-te de tant en tant amb el passat m'agrada! I ara fins l'any vinent. Sort del correu electrònic, el Messenger i ara el facebook.
Altre cop tirant de clàssics, però no em pensava que tant!. Quan vaig agafar el llibre i vaig veure que estava escrit del 1950 vaig anar a la Viquipedia a comprovar-ho, i no només m'ho a confirmar sinó que em va explicar que era un recull de contes escrits entre el 1940 i 1950.