Privilegiat. Mathew Tree

Des que escoltava les seves opinions a la "Polleguera" de L'Hora del Patí de l'Albert Om que sempre havia sentit curiositat per saber com escrivia, mai però m'havia decidit a comprar cap llibre seu. Segurament he escollit un mal llibre per començar, potser hauria d'haver començat amb un llibre més amable com ara CAT, un anglès viatge per Catalunya per veure si existeix o Contra la monarquia. Però no, he començat amb un llibre dur, tant de contingut com de forma. La veritat és que em recorda una mica a El Vigilant en el camp de sègol, potser pel personatge turmentat o potser per la manera de descriure la societat, no ho sé.

Privilegiat narra la història d'un home que és detingut per a policia per comportament sospitós. Durant l'escorcoll troben una bossa plena d'explosius i unes cartes de principis de segle XX. L' interrogatori ens portarà a conèixer la seva història i també la de l'autor de les cartes. Dues vides amb molts paral·lelismes,tot i els anys que els separen i les circumstàncies de cadascú.

Tot i que he trobat el plantejament interessant, se m'ha fet feixuc . Fa un mes que el tenia començat i no avançava. No sé si recomanar-lo o no perquè crec que no és un mal llibre, però jo no hi he entrat i em sap greu.

Un bon llibre i un llibre per passar l’estona

Aquesta no és ben bé una nova entrada al blog, sinó més aviat és la resposta que l'hi vaig prometre a l'Assumpta al post d'en Martí sobre 'Contrato con Dios'. He començat a escriure-ho com un comentari i la cosa s'ha allargat massa.

Jo distingeixo entre bons llibres i llibres per passar l'estona. Per mi un bon llibre, és aquell que està ben escrit i a més aporta algun recurs o alguna idea original. Sovint els llibres que llegeixo tenen el mateix patró i quasi sempre puc imaginar-me com acabarà la cosa. Potser no saps el final exacte, només faltaria, però sí que no et sorprenen. Però un bon llibre no es redueix a tenir un contingut original sinó també en com utilitza els recursos literaris. El tipus de narrador, el format , l'elecció dels mots,l'elegància , la fluïdesa... tot aquestes són coses que fan que sovint, tot i no pensar-ho mentre llegeixo, acabi decidint que es tracta d'un bon llibre. Com tot ,és una valoració molt subjectiva i és més uns sensació que una opinió raonada. Moltes vegades aquests llibres et persegueixen, una vegada acabada la lectura no pots deixar de pensar-hi, et sap greu separar-te dels personatges i de la història. I de vegades, temps després, es descobreixes recordant-ne alguna part o alguna sensació que et van deixar.

Per contra, sovint sóc conscient que allò que estic llegint no passa del mer entreteniment i que mai no seran grans llibres. Tampoc vull menystenir a aquells autors que fan novel·les d'aquest tipus perquè sense elles no podria viure. Es molt legítim fer un llibre amb d'intenció d'entretenir ,que prou difícil deu ser. No vull dir que aquest tipus de llibres siguin mals llibres, sinó només que no tenen quelcom especial per anar més enllà.

Com tots us podeu imaginar la meva opinió no va més enllà d'això ; d'una opinió personal. M'agradaria, i segur que l'Assumpta també, conèixer la vostra i l'ajudem a fer el post. Potser entre tots podem arribar a destriar que fa d'un llibre un bon llibre.

Sóc conscient que la foto no té absolutament res a veure amb el post, però l'acabava de penjar feia 10 minuts i m'ha sabut greu desaprofitar l'entrada. El títol del post, que alguns dels vostres RSS,ja deuen haver trobat, era Capvespre, currat no?, el títol.

Sóc una blogger dominguera

Avui tot fent el llit al matí , és que sóc de les que no puc marxar de casa sense deixar-ho tot una mica en ordre, pensava en què feia tota la setmana que tenia el blog abandonat i me n'he adonat que sóc una "dominguera"a la santa casa del blogger. Últimament no faig la meva ronda habitual cada un o dos dies sinó que deixo tota la feina pel cap de setmana. Cada divendres, tal i com fan els domingueros de veritat, dedico la tarda a recórrer en caravana, virtual en el meu cas, les vostres cases i passant en processó intento posar-me al dia del que no he pogut fer des del diumenge anterior. Tot i la feinada que m'espera l,a faig amb ganes i m'empipo en adonar-me que he perdut el fil dels comentaris i que ja faig tard per deixar-ne molts. El dissabte i el diumenge aprofito per venir-vos a veure amb més regularitat i per fer les coses que fan els veïns que venen de cap de setmana: venir a saludar en hores poc habituals, poder passar més temps en una conversa o posar-me al dia de les xafarderies que corren pel veïnat.

Aquest cap de setmana em sembla que ni això, avui encara no he fet la ronda i tal i com estic de temps dubto que ho faci. Potser demà al vespre, que tinc la resta de dia ocupat. El post l' he escrit amb el s10 minuts  que triga a escalfar-se la Pizza Bosco del senyorr Eismann que està al forn. I mentre l'ou cronòmetre no piti potser tinc temps de penjar això i deixar un o dos comentaris a casa vostra.

Contrato con Dios. Juan Gómez-Jurado

Segon llibre de l'autor de "Espia de Dios", llibre que recordo com, sinó un bon llibre, sí un llibre entretingut i que valia la pena llegir. Però la veritat es que d'aquest segon llibre no puc dir el mateix. La resposta que el propi autor va donar a una crítica dell blog Criticas literarias va ser :

Reseñado por JuanGomezJurado

jueves, 26 de junio de 2008 | 1:10

Antes de nada gracias por la crítica! Coincido contigo en que es tal vez una novela demasiado objetiva, que busca la emoción a través de la acción antes que de la introspección, y esto hay personas que lo disfrutan más y otras menos. Para mi próxima novela, sin embargo, mi objetivo es completamente distinto, como ya veréis. Y no puedo contar más...

Es queixaven de que buscava massa l'acció, molts fronts oberts , realment la novel·la no avança, a part de no tenir quasi argument i poc creible, però reconeixen d'altra banda que ha estat un best-seller aquí i fora. Crec que el llibre han buscat massa convertir-lo en supervendes i el resultat és que tot el crèdit que l'autor tenia per part meva amb el primer llibre l'ha perdut amb el segon. Segur que es vendrà molt, i amb 20 o 25 anys menys segurament aquest llibre m'hauria agradat, però ara la veritat és que l'he trobat tant pla i simple, que és decebedor.

Una altra proposta de Relats Conjunts

Ara feia molts mesos que no m'afegia a un Relats Conjunts i quan vaig veure la imatge vaig pensar que seguiria igual, però ahir al vespre conduint em va venir una idea i aquí ho teniu.

En un moment de lucidesa va pensar que els seus records es fonien i s'esquinçaven. Es sentia tant petita ... Una llàgrima gran i salada va rodolar-li galta avall i va somriure. La Clara ja no podia recordar ni el nom de la  cruel malalatia que rebregava els seus records