El joc de Déu. Salvador Macip

M’ha costat decidir-me a llegir-lo però el final ho he fet. No m’agrada massa llegir llibres d’autors que volten per la catosfera perquè tinc por que no m’agradin  i no atrevir-me a dir-ho al  blog. Sortosament aquest no ha estat  el cas.

Tres personatges molt diferents – Sherman Comet, un mal estudiant que és l’esperança d’una ètnia minoritària, Vivian Bentley, l’estudiant perfecte filla d’una familia benestant ,i  Déu- es veuran obligats a treballar junts per salvar el món. Sí, el Món en majúscules però tot i que cadascú ha de complir la seva part de missió no tot és el que sembla.

El llibre m’ha agradat, ràpid i àgil passa molt ràpid. Jo he trigat molt perquè s’han unit un moment poc lector i molta feina però sinó amb un cap de setmana tens un llibre més al sac. La idea  és original, els capítols curts  i el to còmic de tot plegat fa que passis una bona estona. L’únic punt dèbil: el final es torna bastant previsible a partir de mig llibre però tot i així val la pena seguir llegint.

fa fred

 

Està molt borrosa, però la temperatura es veu, oi?

Relats Conjunts

No sé que em passa però no hi ha maneres de fer els Relats Conjunts . Durant tot el 2010 només vaig participar en dos. I aquest any ja torno començar malament. Ja ho he dit moltes vegades que escric tal com raja i els relats conjunts no en són una excepció. El procediment és el següent : miro la imatge i hi penso alguns dies ,sense escriure res i sobretot sense llegir els vostres. La imatge em provoca una sensació, una impressió i aquesta es converteix en una història. Quan sé què vull explicar només cal asseure's davant l'ordinador i amb pocs minuts apareix un relat.

Últimament miro la imatge però la història no em ve, les imatges no en tenen cap culpa. Sóc jo, ho sé ,però em fa ràbia no poder escriure una mini- relat de tant en tant. Com que no em vull donar per vençuda i sempre penso que la musa arribarà no llegeixo els vostres per no deixar-me influir i finalment va passant el temps i ni escric ni llegeixo. Aquesta vegada em fa l'afecte que tot seguirà igual. Divendres tornant de la feina , en un semàfor em va venir una idea al cap per el relat d'aquest mes, però no sé com transcriure-la. Si fos una pel·lícula seria més fàcil, tinc la imatge al cap, com s'hauria de moure la càmera, quin flashback hi hauria i finalment com acabaria. Mentre em va venir la idea també em va venir el pensament que tots els meus relats conjunts segueixen un patró bastant similar. La gran majoria estan escrits en primera persona i només són la manifestació d'uns sentiments , d'una sensació, d'impressions. Sovint no hi ha història, no explico res, no passa gaire res... sembla que no sé escriure d'altra manera. És culpa meva, en sóc conscient, la meva manera d'escriure fa que aquest tipus de text siguin els que em surten de forma més senzilla , sense haver-me de parar a reflexionar ni fer un esforç perquè tot plegat sigui millor. Sovint em fa ràbia.

Aquesta post també ha sortit tal com raja. Miro una altra vegada la foto del relat i li dic a en Martí que fa molt de temps que no n'escric cap. Faig una cerca dins del blog per veure quan va ser l'última vegada i faig un repàs ràpid per tots els relats que he fet en aquest temps i obre el Word i en surt això!

*-*-*-*-*-*- 

Ja sé que fa molts dies i que he trigat molt a constestar, però em sap greu no fer-ho. Si encara us interessa acabo de penjar les respostes als vostres comentaris dels dos últims posts

Club de lectura

He dit diverses vegades que el fet de seguir els vostres blogs m'ha obert les mires lectores i m'ha descobert un munt d'autors que no coneixia i m'ha permès conèixer llibres que no hauria conegut. Estic convençuda que els blogs fomenten la lectura i que tot i que sembli una contradicció llegim més i sobretot millor.

Tot i aquestes coses bones en trobo a faltar una que no sé si es podria solucionar. Molts de nosaltres quan acabem un llibre fem una ressenya o una mena de valoració de la lectura. Expliquen quatre cosetes de la trama i sobretot donem la nostra opinió. Els comentaris fem els comentaris pertinents sobre si engreixarà o no la nostra de llista de pendents , en cas que no l'haguem llegit, o sobre si ens ha agradat o no si ja em tingut el plaer. Hi ha una cosa que tots tenim en compte , tant comentaristes com autors, no desvetllar massa informació explicita del llibre. Està molt bé, tampoc cal espatllar el final a ningú però trobo a faltar poder fer una xerrada post-lectura . Trobo a faltar poder dir com m'ha encantat que menganito fos l'assassí o com aquell gir inesperat a mitja novel·la fa que m'entressin ganes renovades d'arribar al final. M'agradaria poder explicar que trobo el personatges de la Sra. Comesdigui tediós i que el fet que la seva germana sigui la dolenta al final és previsible i avorrit. Parlar sobre la trama de la història i sobre passatges concrets .

No sé si vosaltres també ho trobeu a faltar o és simplement una paranoia meva. És genial que els blogs ens incitin a la lectura però deprés no ens deixen aprofundir en el fet lector per por de desvetllar massa a aquells que encara no l'han llegit. Podríem crear un club de lectura virtual on poder anar sempre que acabem un llibre a veure si algú a penjat abans algun comentari sobre aquell llibre en concret i poder encetar així una discussió virtual, fora del temps i fora de l'espai.

Les filles del fred. Camilla Läckberg

No havia llegit cap llibre d'aquesta autora i ara amb el boom dels autors nòrdics desconfio una mica del fet que es sentin anomenar. Sovint em costa escollir un llibre dels que estan de moda, sinó és perquè ja conec l'autor o perquè ja havia decidit llegir-lo abans de ser coneguts. Aquesta lectura ha estat, com moltes d'altres, deguda a l'opinió que he anat trobant als vostres blogs.

Fjällbacka és un poble de pescadors on troben a una nena ofegada al mar. Patrick Hedström haurà de descobrir si ha estat un tràgic accident o hi ha alguna cosa més. La trama es situa al voltant de les investigacions del nostre policia per esbrinar què ha passat. Patrick s'haurà d'encarar a una aquesta horrible situació i combatre alhora amb les poques ganes de treballar d'alguns dels seus companys i una situació personal complicada. La investigació el portarà a buscar els draps bruts- si és que n'hi ha- de la familia i els veïns de la nena. Alhora, l'autora ens explica una història paral·lela, la de Agnes una nena rica de principis de segle que anirà combinant amb la investigació.

La història passa bé, les veus dels diferents personatges ens van explicant els fets des de punt de vista diversos que fan que tot plegat prengui cos. Cada personatge té el seu moment i l'autora els va intercalant de manera que semblen una sola veu. No tens la sensació que la història és un conjunt de solistes sinó una única història explicada per diverses veus. Una trama entretinguda, uns personatges amb certa profunditat- tot que a vegades un pèl extrems- i una manera àgil i senzilla de llegir faran que possiblement repeteixi amb l'autora.

Un bon llibre per iniciar la llista del 2011,tot i que el vaig començar al 2010.