Where are you from?

Aquest és el títol d'un article de l'Ara Criatures d'en Lluís Gavalda que acabo de llegir no fa ni dos minuts.  Només m'hi he sentit identificada a trossets. Sempre que m'he trobat amb aquesta situació: que em preguntin d'on sóc, em surt Catalunya. No cal que hi pensi, ni que hi doni voltes... és el que em surt.  La incomoditat es genera quan has d'omplir papers: visats, hotels... sovint no tens opció , i posar Espanya, m'incomoda. No perquè hi tingui res en contra, sinó perquè no em representa, no sóc jo . 

Aquest dies, amb totes les noticies que han sortit als diaris d'arreu d' Europa ,m'han fet pensar si   potser algunes d'aquelles persones a qui he contestat el Where are you from? amb un  de Catalunya,   els hi ha vingut al cap alguna de les meves respostes. Normalment respondre Catalunya, implica una explicació posterior: localitzar Barcelona ( tal i com diu en Gavaldà) i en el meu cas una explicació sobre que Catalunya no és Espanya. Si algú ha tingut ganes, o ha estat molt educat, i n'ha volgut saber més, els detalls sobre llengua i cultura  tampoc no han faltat.

D' on ets? Sembla una pregunta simple, oi?

Un cau d'escurçons. Andrea Camilleri

Em retrobo amb Camilleri amb l' enèsim cas d'en Montalbano. Tot i que tots els llibres segueixen un mateix patró, no puc deixar de llegir-los. A cada nou llibre, una nova lectura i sempre acabo contenta.

El comissari Montalbano es troba amb un nou cas d'assassinat sobre la taula. Un benestant vidu jubilat és assassinat de matinada  a la seva casa de la platja.  El cas és que de sospitosos n'hi ha molts. El mort  era una mala persona fent negocis,   tenia un reguitzell d'amants abandonades i un parell de fills a l'espera de l'herència. Molts sospitosos  però pocs mòbils. En Montalbano es troba amb una bona feinada per endavant.

No oblidem però la vida privada d'en Montalbano, no seria un típic llibre sense el seu mal humor, els seus menjars a ca l' Enzo, les passejades per la platja, les enrabiades amb la Lívia i els seus mètodes poc ortodoxos. Afegim-hi un sense sostre ben educat  i ja tenim una novel·la la mar d'entretinguda.

Com sempre en Camilleri no decep: un llibre entretingut i ben escrit.

Resenyes pendents d'aquest any

No és que hagi llegit molt i molt, però potser si em poso una mica de pressió acabo fent les ressenyes que tinc pendents d'aquest any

El llibre del Baltimore. Jöel Dicker

Joël Dicker  ens fa retrobar amb en Marcus Goldman, jove escriptor famós que ja era el protagonista en La veritat sobre el cas Harry Quebert.   En Marcus ens explica el seu passat  familiar i alhora  el seu present. Es tracta d'un novel·la que va fent salts en el temps i  que ens permet aprofundir amb la biografia del personatge. En els fets, però sobretot en els sentiments i en les sensacions.  Un fet rellevant a la vida dels Goldman:  el Drama, és l'eix central de tota la novel·la. En Marcus  ens va desglossant la relació de les dues branques de Goldman: la de Montclair i la de Baltimore, tant diferents entre elles.

Dicker utilitza un llenguatge planer , fàcil ,de còmode lectura i que el fa una bona lectura d'estiu o de tren. És un llibre àgil que fa que tinguis ganes de saber que passarà.  El tractament dels sentiments, de les emocions , de la transició nen-adolescent-adult lligat amb la història familiar fa que sigui atractiu.

10 anyets!

Com cada any, ha arribat el dia d'aniversari del blog i ens troba sense post i fora de casa. 10 anys ja en són una colla i fa una mica de vergonyeta ni tant sols publicar un post, per petit que sigui.  Aquest pobre blog fa temps que viu el limbo, ni viu  ni es deixa morir. Tot i els últims anys tant poc prolífics, encara segueix aguantant i això ja és tot un èxit en aquest món. Tot i que tenim alguns coetanis il·lustres com en XeXu i la Carme, també n'hi ha molts que no han aguntat per tant..no ens podem queixar i potser encara som a temps de revifar-lo ( això és optimisme desmesurat).

Portem 10 anys, 600 post i 4295 comentaris que han tocat una mica de tot: lectures, excursions, cuinetes, fotos, relats conjunts i alguns, poquets, d'opinió.  Sempre ha estat un blog personal: va nèixer per curiositat i s'ha mantingut gràcies als comentaris dels fidels i a què ens permet tenir un lloc on penjar cosetes que anem fent...sempre de forma desorganitzada, gens mètodica i tal com raja. No crec que això canvii.

Gràcies a tots els que en aquests 10 anys heu passat,llegit i comentat perquè sense el primer comentari i tots els que l'hi han anat seguint aquest blog no hagués superat l'estiu del 2007.