2010

Cada inici d'any l'encetem ple d'il·lusions i esperança. 

Perquè aquest any no fem el mateix cada vegada que encetem un nou  dia?

Bon Any!!!

Llibres 2009

L'any passat vaig fer una valoració dels llibres llegits durant el 2008 classificats per categories . Aquest any faré el mateix. Com cada any no aconseguieixo llegir tot el que vull i caic en les lectures que ja sé que m'agradaran. Tot i així aqust any he provat algunes coses noves. Com que encara queden 4 dies per acabar l'any, potser encara sóc a temps d'afegir-n'hi algun.

 
****

Els homes que no estimaven les dones. Stieg Larsson

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey. Mary Ann Shaffer.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Stieg Larsson

La reina al palau dels corrents d'aire. Stieg Larsson

El fred modifica la trajectòria dels peixos. Pierre Szalowki.


***

El libro de los muertos. Patricia Cornwell

El príncep de la boira. Carlos Ruiz Zafón.

Els secrets de la Reina. X. R. Trigo

El Palau de la mitjanit. Carlos Ruiz Zafón.

Una lectora poc corrent. Alan Bennett.

Iskander. Alícia Gili i Sílvia Romero

Un lloro per al vicari i altres històries Gerald Durrell.

Joan Salvador gavina. Richard Bach.

T de trampa. Sue Grafton

L'altra cara de la veritat. Donna Leon.

El nas de Mussolini. Lluís-Anton Baulenes

La Mirora mata les dimarts. Josep Torrent.

Mort i Judici. Donna Leon.

L'últim home que parlava català. Carles Casajuana.

Foguerada d'agost. Andrea Camilleri.

Les ales de l'esfinx. Andrea Camilleri


**

Privilegiat. Mathew Tree.

El crit del peresós. Sam Savage


 *

Un cadàver a Charing Cross. Miquel Fañanàs.


Si voleu veure'n les ressenyes només cal que aneu a l'etiquetes de ressenyes i a més dels meus també us sortiran els d'en Martí.

Bon cagatió!!!

El crit del peresós. Sam Savage

Del mateix autor que Firmin ,però no tant original. Andrew Wittaker és l'editor d'una revista literària més que modesta. La seva situació personal i professional està a la corda fluixa: la seva exdona només vol diners, la revista s'ensorra a marxes forçades i els seus ingressos són irrisoris. Es fa la il·lusió que muntant un Festival Literari del que fan època redreçarà la seva vida i la seva carrera però la realitat s'entesta seguir el seu curs .Coneixerem tot aquest seguit de "desgràcies" mitjançant la correspondència que manté . Ens haurem de conformar amb una part de la història perquè només tenim les cartes que ell envia però no les respostes que rep. Així doncs, veurem el món des de la perspectiva d'una editor i autor egocèntric abandonat per la seva dona, perseguit pels creditors i perseguidor de llogaters i de crítics de diaris.

El llibre, tot i no enganxar, té passatges molt divertits. Savage planteja les situacions amb una ironia i una mala bava que sovint et fan somriure, tot i el panorama trist que presenta. Si ja heu llegit Firmin, ho podeu intentar però sinó no us recomano que comenceu per aquest. Si en voleu saber més, la Fe de l'Espolsada en parlava la setmana passada. També podeu trobar una ressenya molt completa  Distopies.

Bratislava Christmas market

 Aquest m'ha estat especialment díficil perquè sabia quin sentiment volia posar sobre el paper i no sabia com. Segueixo igual que abans però volia participar a l'últim RC de l'any, així que no m'ho tingueu en compte.

 Bratislava Christmas market

Qualsevol que l'hagués vista de lluny hauria pensat que era una nena meravellada per les paradetes del mercat. Tot i la temperatura gèlida, caminava a poc a poc , amb passes petites, pausades...La seva mirada ho veia tot i les seva oïda ho sentia tot .Però si paraves una miqueta més d'atenció veies que tot i la seva alçada de nena d'un 7 anys, tenia quelcom diferent. No calia ser un gran observador per veure que cap adult l'acompanyava i que tot i així caminava tranquil·la , sense presses, atenta a tot. A mesura que les seves passes avançaven tot anava canviant. Cada Bones Festes pronunciat amb sinceritat, cada abraçada afectuosa a un conegut, cada persona que sense adonar-se'n taral·larejava una nadala, cada petit gest de complicitat d'una parella l'anaven inundant d'un sentiment de benestar. Tot ella s'anava omplint de mica en mica de quelcom d'inexplicable. Cadascun d'aquests gestos amables era com si encegués una petita flameta a l'interior. Aquestes flames però no romanien massa temps dins seu perquè cada vegada que escoltava una felicitació forçada, cada vegada que sentia un gruny d'un vianant molest, cada vegada que veia una mirada furtiva se n'hi apagava una. També és cert que algunes d'aquestes flametes no s'apagaven sinó que saltaven a l'espatlla d'aquell qui estava trist, o d'aquell qui es sentia sol i li xiuxiuejava quelcom reconfortant a l'oïda. Vaig estar uns llargs minuts observant-la fins que passant davant meu va marxar mercat enllà ...Quan les nostres mirades es van creuar vaig entendre el significat de l'esperit del Nadal.

Una altra proposta de Relats Conjunts

Avui, una de por

Fa una estona que dono voltes als Relats Conjunts d'aquests mes i no me n'ensurto. Tinc claríssim quin sentiment vull escriure, el problema és com. Hi he de seguir pensant, quan ho tingui decidit només caldrà agafar teclat i pantalla i pim-pam!

Això m'ha fet pensar en la pel·lícula que vam veure diumenge passat: REC. A mi m'agraden algunes pel·lícules de por, poques, i les d'en Jaume Balegueró eren de les que sí. Darkness i Els sense nom em van encantar. Vaig patir abans, durant i després del visionat del DVD – no n'he vist cap al cine- però m'ho vaig passar bé. Amb REC no m'ha passat el mateix: hi ha sang i fetge , la càmera sembla que tingui el mal de sant vito, em vaig mig marejar al minut 20 ja mirava la caratula a veure quanta estona més durava. No em va agradar gens. Reconec que la idea és bona, el format innovador i com a peli de zombis potser funciona però com a peli de terror psicològic ( que són les que m'agraden) res de res. Jo sóc més de intrigues , de trames més rebuscades, de por del que no es veu... no ho sé. Feina molt de temps que la havíem comprat i la veritat em va decebre. També tinc Fràgils per mirar però ho deixarem per més endavant.

I tot aquest rotllo perquè sé què vull fer amb els RC però estic encallada.

Més que paraules

Avui fa un mes vaig fer un post que es deia Paraules. El vaig escriure a mà perquè el tema hi esqueia, però sobretot perquè em va fer gràcia. Alguns dels ' ajudants d'inventor' habituals també ho van trobar divertit i en van fer un al seu blog,provocant una reacció en cadena inesperada per a mi. El resultat de tot plegat és que  una colla de blocaires heu fet un post a mà i que a mi m'ha fet molta il·lusió recollir-los tots. No sabia ben bé com fer-ho i al final he pensat que quina finalitat tenen uns textos sinó fer un llibre ( encara que sigui digital). Així doncs aquí el teniu. Hi ha els vostres textos en ordre de captura  i tant la portada com la contraportada  són obre de la Carme ( Carme, ho sento, he  manipulat la primera imatge per poder posar-hi el títol i el fons).Si voleu veure els posts en el seu context original aquí hi trobareu tots els links.

Moltes gràcies a tots els que us heu animat a mostrar-nos les vostres cal·ligrafies.

tardor?

Tardor

M'he resistit tant com he pogut a fer aquest post perquè jo volia tardor i no l'he sabut trobar. Aquestes últimes setmanes hem jugat a cuit i amagar i m'ha guanyat. Aquest any, amb càmera de fotos nova, tenia ganes de fotografiar la tardor, de caçar-la i emportar-me-la al fons de pantalla; però no m'ha esta possible. Fa dies que persegueixo postes de sol impossibles tenyides de mil roses i blaus. Fa setmanes que busco els ocres, daurats i vermells de les fulles que tenyeixen les muntanyes d'una calidesa especial. Vaig buscant al caminar les fulles que fan crec-crec a cada pas i les olors de terra humida . Aquest any no hi ha hagut maneres la tardor només sortia a fer-me pam i pipa quan anava en cotxe a treballar.

OHHHHH! Ara m'he picat!

Els primers comentaris que vaig veure em van fer reflexionar en què sí que potser buscava una tardor tant utòpica que no hi hauria maneres de trobar.Teniu raó Assumpta i Xexu. Altres em van donar esperances; merci Ferran i kweilan. Però els últims comentaris ( Ehhh, Joana i Yvonne) m'han fet picar i aquest matí quan he anat a treure la Bruna a quarts de 8 he fet quatre fotos . No és tant fàcil fer fotos amb la Bruna saltant i picant-te el braç o estirant la cadena ,si va lligada. Joana, jo no puc dedicar 25 minuts a colocar unes petxines per fer la foto ;))!
Apa us en deixo unes quantes ( que n'he fet moltes) i si us seguiu queixant us faré la sessió completa i no sobreviureu!  

Advent

Aquest és el nostre calendari d'advent d'aquest any. Tot i no fer el blog del Calendari d'advent, sí que en tindrem de veritat. Si algú no el té però s'hi vol afegir encara hi és a temps, demà és el primer dia.

caçant...

Fa uns dies que no us deixo massa comentaris i sobretot, que no faig cap post i és que m'he convertit en una caçadora: Observo, escolto, estic a l'aguaït, vigilo, segueixo i de tant en tant faig un salt, premo "el anomena i desa la imatge" i ja en tinc un altre.

M'he convertit en  una caçadora d'escrits  . Doncs res , que en comptes d'escriure posts, em dedico a saltar de blog en blog per veure si algú més s'ha animat a fer un post a mà. La veritat és que m'ha fet molta gràcia que la gent s'hi afegis i estic intentant recopilar-los; però costa molt seguir-los hi la pista. Ja ho sabeu si en coneixeu algun que no tingui fitxat o si algú més si anima feu-m'ho saber que tinc poca fusta de caçadora.

Us deixo la llista dels que tinc. Us poso els links i aixi els hi feu una visiteta

Assumpta, -assumpta-, La, Joana, Sargantana, Striper, Jesús M. Tibau, Eli, Garbi24, McAbeu, Clidie , kudifamily, Lisebe, Carme, Eulalia ,Rits ,Marta, Anton,  Instints, Xitus, Ramon  , Kweilan ,  XeXu, Mar, Su , poesiaula , Azu , Déjà,  Viuillegeix,  Jordi , Nur, Zel ,  Puji, Laia ,  Ma-Poc, Tonina, digue'm ariadna ...

Gràcies a tots i a totes!!!

Relats Conjunts: la festa

-Hi hauria d'anar, ja m'he comprat un vestit i tot... però la veritat és que em fa com cosa. No ho sé, ja sé que és com si ens coneguéssim però no ens hem vist mai; i això també és una mica com si fossin estranys no?

-.....

-Ja ho sé, que em feia molta il·lusió i que només serà una estoneta però mira, ara m'ho estic repensant. A més i si no encaixo, i si vaig massa mudada o massa poc o no sóc el que esperaven?

-...

-Si és clar que no passa res, com que no ets tu qui hi has d'anar. Però potser arribo allà i no em faig amb ningú i em quedo sola amb un racó com una pàmfila.

-...

-No,no, hi ha gent que es coneixen, que ja s'han desvirtualitzat altres vegades. I potser hi sobraré . Ai, ajuda'm que t'he trucat perquè m'aconsellis!!!

-...

-vale, vale, no em fotis un sermó, tu ara! Ja m'arreglo i hi vaig.

-...

-T'envio un SMS per dir-te com ha anat.

Una altre proposta de Relats Conjunts

El hombre inquieto. Henning Mankell

Aquest és un llibre pels seguidors de Henning Mankell, més concretament pels seguidors de l'inspector Kurt Wallander. M'explico. Com passa amb tots els autors que tenen un protagonista recurrent als seus llibres, com poden ser Carvalho per Montalban, Montalbano per Camillieri o Dalgliesh per P.D.James, són tant o més important els protagonistes que la trama. Així tots sabem que en Carvalho és amant del bon menjar i crema llibres, però a veure quantes novel.les som capaços de recordar. Aquí passa el mateix, la vida d'en Wallander pren tanta importancia com la trama de la novel.la, potser més que als altres llibres, ja que sembla ser l'últim llibre d'aquest protagonista. D'altra banda la trama enganxa, però queda lluny del que pots trobar en autors com Le Carré, molt més treballats però sense el component emocional del protagonista.

I així és, que si sou seguidors de Wallander el llibre agrada mentre que si no s'ha seguit la seva historia, quasi segur que no convenç.Per part meva, que he llegit uns quants llibres seus, m'ha agradat.

paraules

El recull d'entrades generades a partir d'aquest post el trobareu aquí

L’ociositat de la ment o que faig quan trec sola a passejar la Bruna

Hi ha una relació directament proporcional entre el temps lliure i la quantitat- el tema qualitat deixem-lo per un altre dia- de posts que faig? La veritat és que no ho sé i és una pregunta que té dues possibles respostes: o sí o no. Estic feta un crac, sóc conscient de l'obvietat que acabo de dir però la cosa no és tant senzilla com això. La cosa, és a dir la brillant idea,ve de que quan vaig a treure la Bruna sola només puc fer dues coses: o bé anar pensant o fer fotos. Aquesta última és la raó per la que teniu tantes fotografies del mateix tros de platja penjades al bloc. Últimament hi ha un problema i és que la gossa no li agrada que faci fotos, quan veu que obro la bossa i trec la càmera ja em ve plorant i queixant-se. Potser perquè mentre faig fotos no camino ni jugo amb ella, és una possibilitat ;). Doncs ja només em queda la primera opció ( amb alguna foto rapida, rapidíssima com la que acompanya el post) que és anar pensant i com passa sovint quan deixes la ment mig en blanc- no en sé de fer-ho del tot- una que sempre va atacada, se m'acudeixen posts però allà al mig de la platja no porto res per anotar i a més ,jo escric sempre directe al ordinador sense passar pel sedàs del paper ( llavors passa el que passa). Així doncs quan més temps tinc més post em passen pel cap però menys apareixen al blog.

Tot aquest rotllo només era una excusa per  penjar la foto de diumenge al matí a la platja traient la Bruna

Records

Venia de deixar un comentari a ca la SU sobre com ha canviat la comunicació gràcies als blogs i m'he dedicat a fer arqueologia a casa. Jo sóc de les que guardo records en caixes, i molt de tant en tant, les obro i les miro i rellegeixo coses escrites o recupero records guardats. Avui he fet una cosa similar amb el blog, m'he dedicat, no em pregunteu perquè, a repassar les entrades i comentaris d' aquest anys i m'he sorprès rellegint coses que no recordava haver publicat i altres que no recordava haver escrit.

Com que no acostumo a parlar, com fa altre gent, de sentiments o de situacions personals no havia pensat mai que aquest blog fos un blog dels anomenats 'personals' però revisant els apunts de l'any si que me n'adono, que deixant de banda les ressenyes de llibres,la resta del que explico és molt meu. Potser no és molt íntim però sí que explica molt bé ; potser massa, qui sóc i com sóc. Sempre havia pensat que el blog era un divertimento, una manera entretinguda de passar l'estona com qualsevol altre; llegir, passejar... Però revisant el que he anat escrivint, veig que poso molt de mi mateixa en cada post, de forma inconscient i sense intensió ,només amb el fet d'explicar-vos coses que m'han fet gràcia,que m'interessen, que m'han indignat o que m'han entristit. Quan escric un post no ho faig amb la consciència que algú ho llegirà, tot i que sé que es llegirà però avui per primera vegada he estat plenament conscient que no vull perdre els escrits que hi ha aquí i que m'agradaria d'aquí molts anys rellegir-los i recordar com veia el món quan estava en la trentena .

De cop i volta sento que el blog és una part de mi i que m'agradaria guardar-lo en una caixa i poder recuperar-lo sempre que vulgui.

Mort i Judici. Donna Leon

Un altre cas del Commissario Brunetti. Una aposta segura , com sempre. Aquesta vegada tot comença amb l'assassinat d'un advocat en el tren de Pàdua a Venècia. Un advocat sense implicacions amb la màfia, cosa estranya a italià, sense enemics coneguts, ni negocis dubtosos, mort estil execució entre dues estacions. Com acostuma a passar la troca es va embolicant. Anem seguint l' investigació de la mà del commissario. A mesura que avança la novel·la ens fa un retrat de la Venècia i la Itàlia contemporània, una denuncia del món en què vivim. Tot i que les considero novel·les per passar l'estona , també en reconec la seva vessant "antropològica", el seu estudi d'un país i de la seva manera de viure i entendre la vida. Entre ell i Montalbano em transporten sovint a la Itàlia actual, un al nord i l'altre al sud. Ara només necessito algun detectiu, potser millor una mirada femenina, que treballi a Roma.

Tot el que queda...

Panellets 3.0

Aquest és el tercer any, i si el bloc continua, no serà el darrer que pengem un post sobre panellets. És una tradició que ens agrada i cada any repetim. Tot i que ens fa il·lusió fer i regalar panellets també és cert que fa força mandra posar-s'hi, però un cop fets fa gràcia. La recepta és la mateixa que al 2007, allà us remeto. Som poc puristes i els fem amb moniato, n'hi ha poc perquè no representa ni un 10% del total però ens agrada com queda. Aquest any com cada any en fem per regalar ( més d'un 75% del que fem són per regalar). En total hem fet 75 de pinyons, 52 d'ametlla, 51 de xocolata i 19 de coco. Fem poca varietat, perquè ens limitem als que agraden a tothom, a tothom de casa, volem dir. Aquest any he tingut una mica més de temps i els he pogut embolicar per regal, amb etiquetes amb paper transparent ( cursi , ho sé, però a mi m'agrada!). Hi haurà algú que dirà que això és molt mireia, en Martí ja ha après la frase i també ho diu...

També com cada any us deixo amb el reportatge fotogràfic.

Privilegiat. Mathew Tree

Des que escoltava les seves opinions a la "Polleguera" de L'Hora del Patí de l'Albert Om que sempre havia sentit curiositat per saber com escrivia, mai però m'havia decidit a comprar cap llibre seu. Segurament he escollit un mal llibre per començar, potser hauria d'haver començat amb un llibre més amable com ara CAT, un anglès viatge per Catalunya per veure si existeix o Contra la monarquia. Però no, he començat amb un llibre dur, tant de contingut com de forma. La veritat és que em recorda una mica a El Vigilant en el camp de sègol, potser pel personatge turmentat o potser per la manera de descriure la societat, no ho sé.

Privilegiat narra la història d'un home que és detingut per a policia per comportament sospitós. Durant l'escorcoll troben una bossa plena d'explosius i unes cartes de principis de segle XX. L' interrogatori ens portarà a conèixer la seva història i també la de l'autor de les cartes. Dues vides amb molts paral·lelismes,tot i els anys que els separen i les circumstàncies de cadascú.

Tot i que he trobat el plantejament interessant, se m'ha fet feixuc . Fa un mes que el tenia començat i no avançava. No sé si recomanar-lo o no perquè crec que no és un mal llibre, però jo no hi he entrat i em sap greu.

Un bon llibre i un llibre per passar l’estona

Aquesta no és ben bé una nova entrada al blog, sinó més aviat és la resposta que l'hi vaig prometre a l'Assumpta al post d'en Martí sobre 'Contrato con Dios'. He començat a escriure-ho com un comentari i la cosa s'ha allargat massa.

Jo distingeixo entre bons llibres i llibres per passar l'estona. Per mi un bon llibre, és aquell que està ben escrit i a més aporta algun recurs o alguna idea original. Sovint els llibres que llegeixo tenen el mateix patró i quasi sempre puc imaginar-me com acabarà la cosa. Potser no saps el final exacte, només faltaria, però sí que no et sorprenen. Però un bon llibre no es redueix a tenir un contingut original sinó també en com utilitza els recursos literaris. El tipus de narrador, el format , l'elecció dels mots,l'elegància , la fluïdesa... tot aquestes són coses que fan que sovint, tot i no pensar-ho mentre llegeixo, acabi decidint que es tracta d'un bon llibre. Com tot ,és una valoració molt subjectiva i és més uns sensació que una opinió raonada. Moltes vegades aquests llibres et persegueixen, una vegada acabada la lectura no pots deixar de pensar-hi, et sap greu separar-te dels personatges i de la història. I de vegades, temps després, es descobreixes recordant-ne alguna part o alguna sensació que et van deixar.

Per contra, sovint sóc conscient que allò que estic llegint no passa del mer entreteniment i que mai no seran grans llibres. Tampoc vull menystenir a aquells autors que fan novel·les d'aquest tipus perquè sense elles no podria viure. Es molt legítim fer un llibre amb d'intenció d'entretenir ,que prou difícil deu ser. No vull dir que aquest tipus de llibres siguin mals llibres, sinó només que no tenen quelcom especial per anar més enllà.

Com tots us podeu imaginar la meva opinió no va més enllà d'això ; d'una opinió personal. M'agradaria, i segur que l'Assumpta també, conèixer la vostra i l'ajudem a fer el post. Potser entre tots podem arribar a destriar que fa d'un llibre un bon llibre.

Sóc conscient que la foto no té absolutament res a veure amb el post, però l'acabava de penjar feia 10 minuts i m'ha sabut greu desaprofitar l'entrada. El títol del post, que alguns dels vostres RSS,ja deuen haver trobat, era Capvespre, currat no?, el títol.

Sóc una blogger dominguera

Avui tot fent el llit al matí , és que sóc de les que no puc marxar de casa sense deixar-ho tot una mica en ordre, pensava en què feia tota la setmana que tenia el blog abandonat i me n'he adonat que sóc una "dominguera"a la santa casa del blogger. Últimament no faig la meva ronda habitual cada un o dos dies sinó que deixo tota la feina pel cap de setmana. Cada divendres, tal i com fan els domingueros de veritat, dedico la tarda a recórrer en caravana, virtual en el meu cas, les vostres cases i passant en processó intento posar-me al dia del que no he pogut fer des del diumenge anterior. Tot i la feinada que m'espera l,a faig amb ganes i m'empipo en adonar-me que he perdut el fil dels comentaris i que ja faig tard per deixar-ne molts. El dissabte i el diumenge aprofito per venir-vos a veure amb més regularitat i per fer les coses que fan els veïns que venen de cap de setmana: venir a saludar en hores poc habituals, poder passar més temps en una conversa o posar-me al dia de les xafarderies que corren pel veïnat.

Aquest cap de setmana em sembla que ni això, avui encara no he fet la ronda i tal i com estic de temps dubto que ho faci. Potser demà al vespre, que tinc la resta de dia ocupat. El post l' he escrit amb el s10 minuts  que triga a escalfar-se la Pizza Bosco del senyorr Eismann que està al forn. I mentre l'ou cronòmetre no piti potser tinc temps de penjar això i deixar un o dos comentaris a casa vostra.

Contrato con Dios. Juan Gómez-Jurado

Segon llibre de l'autor de "Espia de Dios", llibre que recordo com, sinó un bon llibre, sí un llibre entretingut i que valia la pena llegir. Però la veritat es que d'aquest segon llibre no puc dir el mateix. La resposta que el propi autor va donar a una crítica dell blog Criticas literarias va ser :

Reseñado por JuanGomezJurado

jueves, 26 de junio de 2008 | 1:10

Antes de nada gracias por la crítica! Coincido contigo en que es tal vez una novela demasiado objetiva, que busca la emoción a través de la acción antes que de la introspección, y esto hay personas que lo disfrutan más y otras menos. Para mi próxima novela, sin embargo, mi objetivo es completamente distinto, como ya veréis. Y no puedo contar más...

Es queixaven de que buscava massa l'acció, molts fronts oberts , realment la novel·la no avança, a part de no tenir quasi argument i poc creible, però reconeixen d'altra banda que ha estat un best-seller aquí i fora. Crec que el llibre han buscat massa convertir-lo en supervendes i el resultat és que tot el crèdit que l'autor tenia per part meva amb el primer llibre l'ha perdut amb el segon. Segur que es vendrà molt, i amb 20 o 25 anys menys segurament aquest llibre m'hauria agradat, però ara la veritat és que l'he trobat tant pla i simple, que és decebedor.

Una altra proposta de Relats Conjunts

Ara feia molts mesos que no m'afegia a un Relats Conjunts i quan vaig veure la imatge vaig pensar que seguiria igual, però ahir al vespre conduint em va venir una idea i aquí ho teniu.

En un moment de lucidesa va pensar que els seus records es fonien i s'esquinçaven. Es sentia tant petita ... Una llàgrima gran i salada va rodolar-li galta avall i va somriure. La Clara ja no podia recordar ni el nom de la  cruel malalatia que rebregava els seus records

Tenia un post al cap

Tenia un post al cap. Un post genial, amb soroll ambiental, amb un vídeo. Un post d'aquells de caure de cul a terra: espatarrant... una passada, però s'ha quedat amb no res.

El post començava com una història. Les nou del vespre, negre nit. Sortia a passejar la Bruna a la platja, pel camí que arriba fins les barques. El camí il·luminat només per els llums llunyans de l'altra banda. El soroll del mar, el vent que bufa suau i fa que necessitis un jersei. Res, una imatge de la platja a la nit, tranquil·la i serena però un pèl massa solitària per passejar-hi sola. Volia explicar-vos com la Bruna marxava corrent camí enllà fins a les barques i que en la negror de la nit només se li reconeixia l'ombra i com sense adonar-me'n no la veia enlloc. M'hagués agradat reflexar el petit moment d'angoixa en accelerar al pas i córrer a buscar-la . El sospir d'alleujament en veure-la allà ensumant sota una barca bolcada. Volia descriure-us el soroll que em cridà l'atenció. Una mena de soroll sord i acompassat. Aquí hauríeu començat a sentir el soroll ambiental; una mena de clap-clap, potser millor un tic-tac. Alguna cosa així ,que recordes el soroll d'un despertador d'aquells d'abans que es senten moltíssim a la nit quan proves d'agafar el son. Ara venia la part difícil de text; provar de transportar-vos a aquells moments de dubte, d'estranyesa. Aquell soroll no era habitual en un paratge tranquil de platja, amb les barques dels pescadors. Tampoc era habitual que la Bruna furgués amb tanta insistència sota una barca. Calia que el vostre cervell fes un salt al buit i deixat portar per alguna frase enginyosa passéssiu de pensar en un rellotge a pensar en un temporitzador, en un compte enrere. En aquest precís instant, com aquell qui no vol, us vinguessin al cap els milers de sèries i pel·lícules que heu vist, i que de cop em veiéssiu en perill. El text havia de ser ràpid, que no us deixés pensar tranquils, que us portés d'aquí a allà, d'una sensació a l'altra amb urgència, de manera que no esperéssiu el final. I quan ja semblava tot fet, el vídeo, amb el desenllaç inesperat

Però res, al final no m'he decidit a fer el post.

ous ferrats

Llegint els vostres comentaris sóc conscient que no em vaig explicar bé i que la foto la vaig fer pitjor.   Vaig posar la paella, perquè volia posar un foto i era de les primeres que em van sortir a la càmera, com que ho fotografio tot!

Doncs no és que sigui un ou de plàstic , que sí que ho és, sinó que és l'escumadora de la mida de la paella ( anava tot de conjunt) que a més et serveix de mostra per sabr com t'hauria de quedar! Poso noves fotos i espero que s'entengui millor. Si a algú li fa il·lusió de tenir una mini paella ( fa encara no 15 cm ) groga cantona amb l'exemple de com ha de quedar un ou ferrat ,ho podeu trobar a la cadena Casa de coses per la llar.

I ara em comprometo a fer un post de veritat un dia d'aquests.

Enfeinada

Porto uns dies una mica enfeinada i tinc abandonat el meu i els vostres blocs. Aquest cap de setmana procuraré fer els deures i posar-me al dia .Com queno tinc temps per res més , us deixo amb una nov adquisiió per casa; tot i que fer ous ferrats sigui sencill , no cal de deixar de ser fashions!

Jonathan Strange i el Senyor Norrell. Susanna Clarke

Quan vaig buscar que eren els premis Hugo de ciencia ficció, que vaig descobrir llegint Asimov, hi vaig veure aquest llibre. Llavors vaig recordar que el teníem a casa. La Mireia l'havia comprat a Circulo de Lectores molt temps enrere perquè li havia cridat l'atenció però no s'havia decidit a llegir-lo. La conjunció d'ambdues coses em va fer decidir a llegir-lo.

Durant molts segles la màgia havia quedat com quelcom teòric, s'estudia però ningú la practica i els temps de John Uskglass, el Rei Corb, rei tant a la terra dels homes com de les fades queda molt lluny. El Senyor Norrell serà el mag que en restaurarà la seva pràctica, i que acceptarà com a aprenent Jonathan Strange. La seva col·laboració que mica a mica s'anirà trencant per les diferències entre els dos, tant a nivell personal com dels punts de vista sobre la màgia que es pot fer i la que no. Trobarem la prudència de la maduresa d'en Norrell envers la rauxa de Strange, que inexorablement els portarà a la seva separació.

La idea és bona i té molt bons episodis,però por contra el llibre avança a ritme del Sr. Norrell, el més prudent i apocat, i no a ritme de Strange, més atrevit. Això el fa lent i a vegades pesat, no acabes d'entrar a la historia ja que hi ha moltes anècdotes però no un objectiu del llibre, no veus on vol anar l'autora. Penses que el llibre està bé però no enganxa. Per tant no sé que dir, no és l'obra mestra que alguns diuen, està molt ben escrit, té molt bons moments però li falta punch.

Adeu a El Món

Escoltant la radio al matí al cotxe, sovint m'ha vingut la idea de fer un post sobre els davantals d'en Basté a Rac1, normalment aquesta idea va acompanyada d'un seguit de renecs amb veu alta i d'un estat d'agitació i mal rotllo que travessa tot els porus de la meva pell. És que en Basté sovint aconsegueix treure'm de polleguera. Amb els pocs minuts que dura el davantal aconsegueix amb el seu to i amb els seus comentaris espatllar un matí que en prou feines ha començat. Això em passa sobretot els dies que vaig a l'oficina amb cotxe i que escolto tot conduint per l'autopista aquesta entradeta. Les set del matí no són hores per parlar amb aquesta aspror, amb aquest to rancuniós i prepotent. Tot li sembla malament però el que altres presentadors diuen amb gràcia i sarcasme , en Basté ho diu d'una manera que et fa posar de mal humor. Mira, només d'escriure-ho ja em puja aquella sensació des de l'estomac, aquest mal humor que em genera escoltar-lo. No val la pena, a partir de dilluns provaré en Fuentes.

Em sap greu deixar d'escoltar El Món, perquè escolto Rac1 des que hi havia l'Om a L'Hora del patí, però des que va començar a fer el matins en Basté, és que no puc. Mira que m'agrada el programa, i els col·laboradors i les seccions... però aquest home em posa de mal rotllo i ja es prou dur haver d'anar a treballar cada matí com per començar el dia de mal humor. Doncs, a partir d'avui provaré que tal Catalunya Radio, ja us faré saber què tal.

Paisatges de les vacances IV

Sóc conscient que les fotos que poso de les vacances podrien ser de qualsevol lloc i que són poc representatives de la zona de França on vam estar. Volia fer algun post sobre els castells, les esglèsies i les pedres vàries que vam veure però em fa bastanta mandra. Un ja el vaig fer, parlant una mica de la ciutat d'Angers i possiblement algun altre caigui sobre el Mont Saint Michel o sobre algunes de les representacions divertidissimes que troben a les portalades de la Catedral de Chartres o de Sainte Foy de Conques. Però ara com ara us deixo amb aquestes vaques , que són la mar de mones. Em van agradar perquè no  són  les típiques vaques de milka ( liles i blanques, com totes les vaques). Així, pel roges quedavem molt fotogèniques. En vam veure forces i aquestes estaven disposades a que els hi fes alguna fotografia. També és cert que després d'unes quantes fotos vam començar a posar  cares de pocs amics.

17

Fa uns dies voltant pel blog de La El que llegeixo , en va fer recordar un post que havia escrit feia temps, molt temps sobre les manies que tinc amb els llibres. Confio , fins i tot tinc la certesa, que no sóc l'única que té les seves manies. Al voltant dels llibres i de la lectura, tothom té les seves dèries: hi ha qui apunta tots els libres que llegeix i en fa un resum, qui apunta nom i data de lectura, a qui agrada doblegar pàgines i qui ho odia. Hi ha gent per qui els llibres són un objecte sagrat i altres que cometen petits sacrilegis.

D'aquestes manies n'hi ha de dues menes . Les primeres són les d'us compartit, aquelles que són habituals en un bon nombre de la població lectora . Però les segones són particulars i que fan que la teva mania sigui això una MANIA, en majúscules i negreta.

Jo d'aquestes en tinc una. Potser més que una mania és un hàbit. Una mica estrany, superflu i que no serveix absolutament per res però ho faig. Ja fa molts anys , no sabria dir quants que quan he acabat de llegir un llibre o tinc la certesa que l'acabaré, mai abans, signo a la pàgina 17. Sempre al mateix lloc, al marge interior. No al dret, o dalt o a baix; no ha de ser al marge interior i amb la meva signatura abreviada, sense cognoms . Mania, sí però mira cadascú té les seves. El fet de ser aquesta pàgina no té cap lògica i si la tenia en el seu moment ara ja no la recordo, potser és perquè m'agrada el número 7 però és tant al principi que alguns llibres encara no hi tenen lletra. Qui sap? Jo no, us ho ben asseguro però és un d'aquells hàbits que m'acompanyen en la lectura.

M'encantaria saber les vostres manies lectores,. l'assassinat que cometreu amb gust i amb ganes perquè us han doblegat la pàgina d'un llibre o que sou uns mal tornadors de llibres deixats. Perquè no també si teniu un ex-libris xulo ( el nostre el teniu a la imatge) o qualsevol d'aquestes coses que fan d'un lector un ésser plegat de tics i costums estranys.

La Mirora mata els dimarts. Josep Torrent

En una novel·la d'intriga, el major misteri pel lector acostuma a ser el qui. En aquest cas el qui ja el sabem : la Mirora, una empresària andorrana de mitjana edat. Que coment una sèrie d'assassinats en dimarts. El que sí que haurem de descobrir serà el com i sobretot el perquè. El lector és omnipresent i coneixem els moviments tant de la Mirora com d'en Damià Surrell , l'inspector dels Mossos encarregat del cas. Podrà l'inspector descobrir qui és l'assassí ? Podrà la Mirora enganxar a la policia? Dues ments intel·ligents amb objectius molt clars però enfrontats .

Una novel·la ambientada a la Cerdanya, ben escrita , ben lligada i amb una història que fa de bon llegir. No serà un best-seller, ni una obra mestre de la literatura però si tens un parell de tardes plujoses que vols omplir amb un llibre entretingut ; aquesta és una bona aposta.

Llibres d’ocasió .

Aquest divendres es va encetar la 58ena edició de la Fira de llibre vell i d'ocasió que es fa cada any per la Mercè a Barcelona. Ara feia molts temps que no hi anàvem i hem pensat que era una bona opció per passar un matí de diumenge.

Així que ja ens veus, autopista enllà cap a la capital. Hem marxat sense assegurar-nos quin dia començava i al sortir del pàrquing i no veure paradetes, m'han començat a venir els dubtes, i sinó era aquesta setmana i si encara no està oberta. Tot i que dilluns tornant de l'oficina cap a casa havia vist a la cantonada amb Gran Via que estaven instal·lant les paradetes. Finalment sí, una cruïlla per sota d'Aragó començava la fira. Com sempre, hem fet la volta sense presses buscant, no llibre vell, sinó llibres d'ocasió . Tot i ser diumenge i que no hi havia massa gent s'ha fet  difícil llegir els títols amb tranquil·litat i ha estat pràcticament impossible no rebre o donar algun cop de colze. He comprovat que hi havia llibres de més d'un blogger i he fet cas d'algunes recomacions ( al final m'he decidit Su i Mireia) a l'hora de triar.

El balanç del dia han estat 4 llibres comprats a bon preu, la comprovació que no queden canelleres a la font de l'Assumpta ( és aquesta oi?) i sushi - o sashimi o maki o el que sigui - per dinar.

Ja ho sabeu els que us agraden els llibres i voleu passar una estona entretinguts encara teniu temps d'anar-hi  fins el dia  4 d'octubre.

Després de la pluja

Aquest era el post original. Havia anat a la platja a treure la Bruna i vaig fer fotos. A la nit havia plogut ,encara quedaven núvols;volia captar la llum però tot el que vaig ser capaç de fer va ser això. Una vegada havia penjat el post no em va agradar la imatge . Sovint penjo fotos que no m'acaben de convèncer però són representatives d'alguna cosa que explico. En aquest cas ,era la foto per la foto i  vaig esborrar-lo.  Veig però, que els vostres RSS són molt ràpids i que esteu atents a qualsevol canvia al a Blogosfera per això re-penjo el post i a més  a més hi afegeixo una altra foto.

Paisatges de les vacances III

No m'he sabut estar de posar aquesta  foto  d'una sargantana que tot caient des d'un cúpula em va fregar el braç mentre feia una foto i em va donar un ensurt de mort. Possiblement el meu braç li va salvar la vida i tot i que una mica "atontada" va aconseguir marxar amb molta dignitat.

Com que la imatge de la sargantana no és molt significativa pel que fa a la nostra tourneé per França us deixo amb una altra imatge de rius i ponts.

L’últim home que parlava català. Carles Casajuana

En Ramon Balaguer ha demanat una excedència la feina per tal d'acabar la seva tercera novel·la però la compra de l'edifici on viu per un especulador fa que es trobi en una casa mig en runes i la pressió del propietari per marxar. Miquel Rovira està escrivint la seva opera prima i troba en un edifici mig abandonat el lloc perfecte per poder escriure durant el dia sense ser molestat. Aquí és on la vida d'aquest dos escriptors es trobarà, i on s'encreuaran les seves històries. Balaguer escriu en castellà tot i ser catalanoparlant i Rovira està escrivint una novel·la sobre la desaparició el català. Les seves trobades i els seus enfrontaments li permeten a l'autor fer un anàlisis de l'estat de la llengua i una predicció de futur gens agradable.

No crec que sigui una gran novel·la però m'ha enganxat, m'ha deixat un regust estrany. La història comença amb ganes i sembla que pot ser interessant però queda com travada a la part central i crec que el final és precipitat i poc lligat; pel meu gust queda a l'aire. Un altra cosa que m'ha cridat l'atenció del llibre , és que té errades de sintaxi . Potser sónc jo que veig fantasmes  o potser com que el tema és la llengua anava amb més compte ,però m'ha fet la sensació que n'hi ha , i no pas pocs. Ja sabem algunes traduccions últimament fan força vergonya, però en aquesta cas es tracta d'una obra original escrita en català i que parla del català. Confio que sigui el meu desconeixement el que m'hagi portat a aquesta conclusió i no pas que realment hi hagi errades perquè això ja seria el súmmum del súmmum.

Aquest llibre té una gran virtut i ha estat fer-me pensar en el català i en com el tractem, res de nou per altra banda, però feia temps que no hi pensava. El tema de l'estat de la llengua sempre m'ha interessat i mai no he acabat d'entendre perquè no la defensem més. I quan parlo de defensa , no estic parlant de mesures institucionals sinó de cadascú de nosaltres. Per mi, la llengua és important és la meva manera d'entendre el món. Penso, sento i parlo en català i em dol no poder-ho fer amb normalitat a casa meva, com ho fa qualsevol altre país del món. Potser és que tenim la diada molt propera , o la consulta d'Arenys encara s'està fent però a mesura que llegia el llibre em sentia identificada en algunes de les situacions que s'explicaven de la pèrdua de la llengua.

Castell de Montsoriu

Avui una mica inesperadament , hem decidit anar al Castell de Montsoriu. Una passejada d'un parell d'horetes ens ha anat bé per obrir gana per dinar. El castell està en obres i en aquest moment no es pot visitar de forma lliure; tot i que alguns dies fan visites guiades. Amb el Montseny de fons i la plana de la Selva als peus hem passat un dissabte al matí la mar d'entretingut, caminant una mica, sense trobar pràcticament gent i fent fotos ( només faltaria).

Si algú té interès en visitar-lo es troba a la carretera entre Arbúcies i Breda. Per pujar-hi no cal res d'especial perquè la carretera arriba fins a mitja muntanya  després hi ha pista forestal , si algú li ve de gust també pot pujar pel camí de cabres. És una petita pujada d'uns tres quarts d'hora tranquil·lament i les vistes valen la pena. Si voleu més informació al trobareu a la web de l'Associació d'Amics del Castell de Montsoriu.

Si mai us decidiu i us agraden els castells i les viles emmurallades tampoc no us podeu deixar perdre una visita a Hostalric , que només el teniu a 10 kilòmetres de Montsoriu  és un poble molt bonic. D'acord que jo no sóc imparcial i que quan un neix  a un lloc , li té un apreci especial però la veritat és que val la pena. A més, si teniu la sort que us toca el meu germà de guia us explicarà mooooltes coses interessants. Si voleu més informació aquí.

Avui una mica de musiqueta: Pepper Pots

Ja sabeu que no sóc de compartir música però avui m'ha vingut de gust posar-vos aquest vídeo. Quan el vaig veure per primera vegada a 105TV em va deixar encantada i de bon rotllo; vaig estar dies sense poder-me treure la cançó del cap. Com era d'esperar, al final va caure el disc que està prou bé. Res, us deixo amb una mica de soul fet a casa .

Aquest post va ser escrit el dilluns a la nit i mira quina casualitat que avui dimarts a al Món a RAC1 els han entrevistat. Si algú l'interessa doncs aquí la trobareu.

Paisatges de vacances II

Un altre dels paisatges típics de les nostres vacances d'enguany. Al costat de qualsevol carretereta podies trobar un trosset de riu amb encant

Chateau d' Angers

Com cada vegada que marxem de vacances o a passar alguns dies o a fer alguna activitat que he trobat divertida... quan sóc a lloc penso:

" ai, això ho posaré al blog"

o pitjor, dic:

"Martí, d'això n'hem de fer una entrada"

Però sempre em passa el mateix, quan tornem em va fent mandra i ho vaig deixant dfns que acabo decidint que no cal que faci una entrada quilomètrica explicant les nostres vacances . Sí , com les sessions de video o de fotos de 2 hores quan vas a sopar a casa d'algú. A mesura que passen els dies em penedeixo de no haver-ne deixat constància; encara que només nosaltres hi trobem interès. Així que aquesta any ho farem diferent ;de tant en tant anireu trobant alguna foto i algun comentari de les vacances, tot i que ja no vinguin a tomb. Per tant no us estranyeu si veieu post fora de temsps , tot i que no asseguro res . Potser me'n canso i en faig tres i després ho deixo.

La primera visita que vam fer a la zona dels castells dels Loira va ser la ciutat d'Angers. No va ser la manera més clàssica d'introduir-nos a la regió. La gran majoria de castells de la zona estan ciutats en petits pobles o aïllats al costat d'alguns dels nombrosos riu i més que castells es tracta de grans palaus a l'estil francès. El castell d'Angers es troba dins del nucli urbà i des de fora és un castells dels d'abans: amb torres, muralla i fossat i tot. Val la pena fer-ne una visita detallada i amb calma. Té alguns racons interessants ( vinyes i un jardí d'herbes aromàtiques a una terrassa de les muralles) i bones vistes sobre el riu i la ciutat.

El més gran atractiu del castell però no són les seves pedres ( sóc una boja de les pedres) sinó uns tapissos: els tapissos de l'Apocalipsis fets al SXIV que ilustren les visions de Sant Joan.
Si algú es decideix mai a visitar-lo no us recomanem l'audioguia en castellà ( terrible!!!) . Hi ha una petita visita guiada gratuita pels tapissos, però només en francès.

Altres atractius de la ciutat són les seves cases amb bigues de fusta i la catedral.

Foguerada d’agost. Andrea Camilleri

Aquesta vegada he estat més ràpida que amb el llibre anterior. Quatre dies i liquidat; i mai més ven dit que aquesta va de lladres i serenos. Un altre llibre de Camillleri amb en Montalbano com a protagonista. Com sempre ha de resoldre algun cas, com sempre s'enfada amb la Lívia; la xicota i també com sempre el menjar, els passejos per la platja i un retrat de la Sicilià actual tenen en seu espai en el llibre.

Montalbano ha de buscar una casa d'estiueig per uns amics de la Lívia; hi ho fa...L'estiu pinta bé fins que el nen de la família desapareix i al trobar-lo no està sol. Hi ha una sorpresa, i amb ella comencen els problemes de Montalbano: discussió amb la xicota, un cas per investigar i la maleïda calor d'agost que no el deixa viure.

Un llibre entretingut i ràpid de llegir; amb la ironia de Camilleri i aquesta manera de veure la vida de Montalbano que et fa somriure. Una bona lectura si voleu quelcom lleuger , però sense renunciar a la qualitat.

Paisatges de les vacances I

Ja fa uns dies que hem tornat a la feina i de les vacances només en queden els records i els paisatges, molts paisatges. Deixant de banda les fotos de rigor a allò que havíem anat a veure ; en Martí es va fer un fart de parar-se als vorals de la carretera perquè jo sortís d'una revolada del cotxe càmera en mà i disparés a la babalà per poder captar el moment; d'altra banda inabastable.

Floretes

Aquesta tarda ha tocat trasplantar floretes que el balcó feia força pena. No confio en que sobrevisquin gaires però com que he comprat uns testos metàl·lics amb papallones, flors i altres coses cursis ja no quedarà tant mort. A més calia fer la foto a una ena d'aliens que l'hi està sortint a un cactus ( confio que sigui una flor) i així he aprofitat per fer sessió fotogràfica . El balcó ja està una mica més arreglat per poder fer lectures el mes de setembre que ja s'hi tornarà a estar bé.

Us deixo amb un parell de fotos i me'n vaig a triar llibre que ja he acabat amb en Montalbano , faré la ressenya durant la setmana.

El Nas de Mussolini. Lluís-Anton Baulenas

L'últim llibre de Sant Jordi que tenia pendent , ja ho sé són a l'agost i fa dies que els hauria de tenir llegits....

Una jove revolucionaria marxa a un petit poble del Ripollès esperant ser cridada per una gran missió: matar Primo de Rivera. Mentre espera ordres el temps va passant i la seva vida , la del poble i la dels seus habitants també. Una història personal que ens dona quatre pinzellades d'un moment històric, però sobretot és una novel·la de pensaments, de reflexions. La novel·la està narrada per uns pocs personatges que ens mostren com es veu la realitat des de diferents perspectives. La història va avançant i ens permet conèixer què fan ,què volen i què senten els nostres personatges. També qui són, i qui eren ; fer un recorregut pel seu passat i entendre que els ha porta a aquest present.

Ha estat una lectura lenta – interrompuda pels dies que vam passar fora i on vaig llegir poc- però no és un mal llibre. Ben escrit i àgil, però no arriba a enganxar. No ha aconseguit crear la identificació necessària amb els personatges per voler saber-ne més. Potser no és culpa del llibre sinó del meu baix nivell de lectura a les vacances.

Nous sommes arrivé

Les nostres vacances es poden resumir en 12 dies fora, 4500 km de carretera recorreguts, 8 castells, 3 abadies i 4 catedrals visitats en profunditat, 1600 fotos i 5 hores de video.... però el més importants és que es ho hem passat de conya i que hem desconectat.

...

Gràcies a tots els que passeu llegiu i ens deixeu comentaris. Gràcies per compartir les nostres dèries, els nostres llibres i tot allò que anem penjant.

Avui el bloc fa dos anys, i tot els seus altibaixos s'ha mantingut actiu cosa que no em pensava que fos possible. L'invent va començar sense voler i arribar a l'any ja ens va fer il·lusió i tal i com va passar l'any passat tampoc som a casa. Així doncs deixem el post a punt mentre nosaltres fem visites a la Vall del Loira. Com que encara no us podem ensenyar les fotos us en poso una de dilluns passat a Calella.

Marxem de vacances

Marxem de vacances a passar un dies descobrint la Vall del Loira. Us deixem amb aquest bonic castell mentre no hi som.